‘Silver tsunami’

D’aquí a pocs anys, un de cada tres ciutadans tindrà més de 65 anys. La dada impressiona i fa entendre per què alguns demògrafs han batejat l’arribada del baby boom a la tercera edat com a silver tsunami. El nom sona apocalíptic, com si l’envelliment fos una onada destructiva que s’ho endurà tot per davant. Però potser la pregunta real no és si hem de témer aquest canvi, sinó com serà viure en una societat on la maduresa i l’experiència seran la norma.

En la visió més productivista de la vida, la gent gran són una càrrega. Però, avui, la generació que envelleix viatja, consumeix cultura, omple restaurants i fa funcionar el mercat immobiliari. Han estat la generació amb més accés a l’educació i a l’estat del benestar, i això els dona una posició nova en la història. És una generació inconscientment tirànica, acostumada que tot giri al seu voltant, perquè també és la que sosté bona part del teixit visible i invisible.

El repte és enorme i sembla que no s’està posant fil a l’agulla. El sistema de pensions i salut s’haurà de repensar, les ciutats necessitaran transport i habitatges adaptats, nous espais de cures, i el mercat laboral haurà d’integrar persones que encara tenen molt a aportar, més enllà dels 60. Tot això ha de passar ja. Aquesta setmana un informe revelava que en només deu anys caldran, només a Catalunya, 80.000 places de residència i 26.000 treballadors de l’àmbit de les cures. Qui tindrà cura dels qui avui tenen cura de tots? Els joves d’avui? La distància que els separa és molt més gran que estrictament l’edat.

Notícies relacionades

Buenafuente i Sílvia Abril no presentaran les campanades a TVE

Emporti-se’n dos, per si de cas

Abans de desaparèixer, però, aquesta generació encara té l’oportunitat de deixar un llegat a les que venen al darrere: recuperar el valor de l’experiència, repensar la solidaritat entre generacions i redefinir què vol dir envellir. Això sempre que els joves no s’aixequin en una mena de baby revolution exigint protagonisme, però sobretot oportunitats.

La pregunta, doncs, continua oberta. ¿Com volem que sigui la vida quan la vellesa es converteixi en el nostre paisatge quotidià? No hi ha resposta única, però de les decisions que es prenguin avui dependrà l’èxit o el fracàs d’una generació que es va saber centre i que encara no s’ha preparat per conviure amb la seva pròpia dependència.