‘Amb la música, voles’, li va dir Mastroianni

I després encara reien més perquè no havia sortit elegit ni en la primera votació, ni en la segona, ni en la tercera... Va haver d’esperar fins a la sisena. És el que té l’humor de trinxera. A la nit va ser entrevistat a Més 324 per Xavier Graset. Allà el més iridescent al meu parer va ser l’avís que va llançar als líders indepes: si és veritat el que dieu, que teniu Sánchez agafat per no sé quina zona per sota de la taula, ¡pressioneu fort! O sigui, no afluixeu, que el teniu agafat per on fa més mal. Al matí següent, es va asseure amb Gemma Nierga al Cafè d’idees (TVE). Per a mi, aquesta entrevista va ser la millor. Gemma va saber treure d’ell espurnes de quan era un gran artista, un gran cantautor, que és el que hauria de continuar sent.

Notícies relacionades

¿Per què?

L’Ondas de Clapés

És veritat que va parlar del fang de la política ("Vaig quedar molt tocat, fins i tot psicològicament [...]. Em feia vergonya sortir al carrer, perquè no havíem aconseguit el que volíem fer [...]. Cal salvar ERC de Junqueras. He sigut el primer a demanar-ne la dimissió [...]. Puigdemont ha de tornar com a president"), però en aquest magma domèstic, tribal, tan ple de misèries, de sobte Gemma li va preguntar si s’ha sentit polític alguna vegada. Va respondre: "Mai. No serveixo. Els partits s’han transformat en empreses". I la conversa va començar a anar llavors per una zona molt més interessant i intensa. Va brotar el Llach de quan omplia l’Olympia fins a la bandera. En un moment donat, per exemple, es va posar a recordar aquella pel·lícula de Christian de Chalonge, Le voleur d’enfants, a la qual Llach va posar la música, a finals dels anys 80. Va explicar que parlant un dia amb un dels protagonistes, Marcello Mastroianni, aquest li va dir: "Tu fas un acord, t’emociones, t’eleves, ¡i voles! Els actors, al servei d’un text, sempre acabem a terra".

¡Ah! Llach volava a l’Olympia. Va aterrar dos anys al Parlament i va tocar terra. No sé què busca ara a l’ANC. No hi ha música. Hi ha soroll. El piano ja no sona.