Iñaki Mur, de ‘Merlí’ a Dalí: «Després de la sèrie vaig estar un any i mig sense treballar»

–Quin repte de personatge.

Era un meló bastant intimidador al principi, perquè el personatge m’exigia una construcció a nivell de moviment i de veu que no podia allunyar-se gaire de la imatge que la gent té de Dalí, però tampoc volia fer una caricatura. També intentava trobar un equilibri molt fi entre el drama i la comèdia que té la sèrie, sense passar-me, però estant alhora lluminós, divertit i espontani. Crec que em va donar molta llibertat que fos un Dalí de 30 anys, no el Dalí de 50, 60 o 70 que la gent té més al cap, aquesta versió més caricaturesca que, en realitat, en la intimitat no era així.

–¿Va indagar molt sobre ell?

Em vaig tancar dues setmanes a casa meva, només vaig sortir a comprar el pa, i em vaig dedicar a amarar-me de tot el que vaig poder trobar, perquè no tenia més temps perquè calia rodar. Però de vegades passa que t’arriba un personatge, llegeixes el guió i saps des d’on enfocar-lo. I amb aquest em va passar. Altres vegades no passa. Sí que m’intimidava el repte de no voler que la gent pensés que estava fent un acudit, d’estar a l’altura de l’expectativa, però també volia donar-me l’espai per fer-lo meu. Em vaig entendre molt bé amb el director, i em vaig sentir molt lliure. Dels projectes que he fet, és dels que em sento més orgullós.

–També va treballar molt l’accent de Dalí en anglès.

Vaig tenir clar des del principi que el Dalí real no era gaire fluid en anglès. Parlava amb molta facilitat el francès, però la sèrie demanava que el personatge parlés un anglès molt fluid. Així que vaig pensar: ha de ser un accent molt marcat. I Dalí no tenia accent espanyol, sinó català. Vaig tenir claríssim que havia de parlar així. Ningú m’ho va demanar, va ser una aposta meva. La sèrie es va rodar a Bèlgica, però a la part flamenca, i el director va sentir molta empatia amb la identitat catalana. Li ressonava amb la identitat flamenca, que també ha sigut molt oprimida en molts moments. Em va donar molt espai per investigar i proposar. Per exemple, hi ha un capítol en què porto una barretina. I tot i que no s’aprecia gaire, el meu personatge porta espardenyes i la Gala també. Em van donar molt espai per dir-hi la meva i va ser tot molt col·laboratiu.

–La idea de la sèrie, agafar artistes del surrealisme i posar-los a investigar un assassinat, ¿no és també bastant surrealista?

Exacte. Al final l’art surrealista juga amb el que tu perceps com a espectador d’una obra i el que realment és. Ja el títol de la sèrie va per aquí, ‘Això no és una intriga d’assassinat’, amb referència a l’obra de Magritte ‘Això no és una pipa’. No és una pipa perquè és un dibuix d’una pipa. És una representació. La sèrie juga amb aquesta idea del que sembla i el que no és. I posar pintors surrealistes en un context surrealista és molt juganer, per disfrutar molt. Dona molt espai per construir un to i una premissa molt autèntics. És dramàtica, però no és un drama; és còmica, però tampoc és una comèdia a l’ús; és un Cluedo, però tampoc del tot. Fins i tot el lord de la casa està interpretat per una dona, i això forma part d’aquest joc amb l’ambivalència.

–¿Van treballar sabent des del principi qui hi havia darrere del crim?

Sí. Em van enviar tots els guions i un dossier en què explicaven el to, l’atmosfera i les localitzacions. Em vaig posar a investigar i vaig descobrir que tot partia de fets reals. Això, per a un actor, és meravellós. Hi ha qui podria pensar que et limita, però per a mi va ser un pou inabastable d’informació. La finca existeix de veritat, Lord James també i va ser el primer gran mecenes de Dalí. La primera gran exposició surrealista va tenir lloc el 1936, tot i que en la sèrie s’explica de manera diferent. Però eren tots allà i eren amics de veritat. Això ens donava moltíssim joc als actors.

–¿Per què creu que el ‘whodunit’ mai passa de moda?

Perquè és impossible que no quedi rodó. La sèrie comença amb una premissa i l’acaba resolent. Té aquesta estructura cíclica que és un caramelet per a l’espectador: comences sabent que al final obtindràs una resposta. L’espectador sap que descobrirà qui és l’assassí o qui ho ha fet. I aquesta certesa fa que el joc sigui intentar endevinar-ho abans que arribi el final. La sèrie et fa dubtar, pensar i jugar.

–Als 33 anys, ja porta una llarga trajectòria en la professió. ¿Tot i així, la gent continua recordant-lo per ‘Merlí’?

Ahir mateix un noi em va parar i em va demanar una foto perquè havia vist ‘Merlí’. Però ara l’audiència de la sèrie s’ha fet més gran i ara em paren des d’un altre lloc. Ja no és una cosa tan frenètica com llavors, fa molt temps i em paren menys, però em fa gràcia que ara també em comencin a parar per altres coses. Molta gent em col·loca al mapa per ‘Merlí’, que va ser el que ens va posar allà molts dels xavals de la sèrie, però ara de vegades em paren pel pòdcast que tinc o perquè m’han vingut a veure al teatre.

–Quan t’agafa tan jove un èxit d’aquest nivell, ¿costa després tornar a una vida més normal, a treballar sense aquest ‘boom’?

Això del ‘boom’ és molt relatiu. Després de ‘Merlí’ vaig estar un any i mig sense treballar. O sigui, que el ‘boom’ era un moment de màxima exposició, en actitud fenomen fan molt ‘heavy’ i no tenia feina. I quan des de fora semblava que el ‘boom’ començava a baixar, allà van començar a sortir coses. Crec que em va costar un temps que confiessin en mi per fer un altre tipus de personatges. I això també es va guanyant amb l’edat. Durant molt temps la gent em continuava veient amb la carpeta, i amb els anys això es va diluint i se t’obren altres oportunitats que disfrutes més també, tot i que estiguis superagraït pel que has viscut.

Notícies relacionades

La punxada de Marian

La Legió i la Setmana Santa

–Dues de les seves companyes a ‘Merlí’, Elisabeth Casanovas i Laia Manzanares són molt amigues i fins i tot tenen un grup de música juntes. ¿Els actors de la sèrie continuen fent pinya?

Soc molt amic de totes dues. Amb la resta també ens estimem molt, des d’un lloc molt profund, però la vida et porta per llocs diferents. Uns viuen a Madrid, d’altres a Barcelona; la Candela, a Suècia... Ens seguim la pista amb molt d’afecte. Evidentment en som molts, i amb uns hi ha més contacte que amb d’altres. El que vam viure amb aquesta sèrie va ser molt especial i això és per sempre.