Itziar Castro i la grassofòbia

Abans d’abandonar el seu càrrec de secretària d’Estat, Pam va lamentar que al Congrés no es vegi més gent grassa, perquè això fa lleig el seu concepte de la representació de la diversitat. També Castro havia denunciat la grassofòbia, però és cert que l’obesitat fa por: als Estats Units, país on mor més gent a l’any per sobrepès que per trets de pistola, a la celebració de l’obesitat com a grau superlatiu de la bellesa i la diversitat se li diu body positive.

En fi. No sé si Itziar Castro hagués mort tan aviat si hagués estat més prima, però sí que milions d’homes i dones moren prematurament per les malalties associades a aquesta condició impensable en una altra societat que no sigui la consumista. Despersonalitzant la qüestió i deixant Castro descansar en pau, em deixa estupefacte que hi hagi qui converteix aquest tret de compulsió, tan associat a l’angoixa i la pobresa, en un ornament idoni per a les campanyes de la moralitat.

Notícies relacionades

David Cantero parla dels motius de la seva sortida de Mediaset: «Sents que hi ha algú que vol treure’t del mig»

Onze anys del ‘Què t’hi jugues’

La grassor té tanta relació amb la moralitat o la bellesa com el tabaquisme amb l’elegància o la bona olor. Menjar xòped dret davant la nevera enmig de la nit i esperar molts likes en la teva selfie són símptomes de la mateixa compulsió. Percepcions distorsionades per la nostra set de validació. Podem fingir que hi ha malalties que representen, en realitat, dons, però estarem falsejant. A veure si el problema, més que el sobrepès del cos, serà llavors la morbidesa de la vanitat.

L’antítesi de les models anorèctiques que van cavalcar els 90 surt també avui a les portades de Cosmopolitan, cosa que demostra que la moda canvia però el fet malaltís continua sent el combustible d’aquesta indústria. Acceptar l’existència dels grassos i injuriar qui se’n burla pel seu aspecte sembla raonable. Però, si la celebració és el primer que se’ns acut al contemplar una persona amb greu sobrepès, potser és perquè ens queda ja molt poca cosa digna de celebrar.