La crítica de Monegal: Isabel Pantoja: els seus fills, com si no existissin

Ara, sis anys després, l’interès del públic ha baixat un 50%. Però continuen sent xifres considerables. L’entrevista ha sigut al típic estil ‘hormiguero’: la cantant va anar a promocionar el seu nou disc (50 anys a l’escenari) i el programa li va oferir un colossal massatge. El públic no esperava una altra cosa. Aplaudia constantment. De vegades, en la meva ignorància, em preguntava per què. ¡Ah! L’atracció davant la fama és un misteri insondable. No hi va haver preguntes incòmodes. Va fluir un ‘bany maria’ de situacions alegres i fins i tot entranyables. No ho recrimino, ho descric. És una fórmula que fa 18 anys que els funciona. Els experts ho anomenen ‘win win’, és a dir, el negoci mutu és la base. L’estrella es promocionarà i el programa es cobra el servei amb l’audiència que atrapa.

Notícies relacionades

Netflix busca recuperar prestigi amb ‘El caso Asunta’

Manifest contra el que està malament

Hi va haver un moment ressaltable. Va ser quan la Pantoja desgranava amb emoció les persones importants de la seva vida, els seus éssers més estimats. Primer va citar la seva difunta mare, després els seus germans, després la «meva cunyada, que és un cel», després «les meves amigues de l’ànima, que són com la meva família», després «els meus fans». I aquí va parar. Potser Motos podria haver-li preguntat: «¿I els teus fills? ¿Recordes que en tens dos?». Efectivament: com si no existissin. ¡Ah! Intentem comprendre-la. Després de la seva desastrosa –tot i que molt ben pensionada– etapa a Telecinco, on la contractaven per a programes i ‘realities’ i paral·lelament també li donaven diners al seu fill Paquirrín perquè la deixés com un drap brut –i amb la seva filla Isabelita la relació també està fatal– home, doncs després de tanta punyalada filial potser la seva passió maternal estigui minvant.

El que més ens va agradar a casa va ser la pel·lícula de set minuts, resum habitual de la temporada, amb tots els famosos que hi han passat. La van titular ‘La terminal 18’. És a dir, Motos envoltat per la policia, i atrapat a l’aeroport. Se’n va lliurar gràcies a l’estratègia de fugida que li va dissenyar Luis de la Fuente, el seleccionador nacional de futbol que ha arribat a una trista fama per aparèixer aplaudint pels descosits Rubiales.