La crítica de Monegal: El Lluçanès, una ‘independència’ que ja no agrada tant

Parlaven del Lluçanès, zona a què el Parlament de Catalunya ha concedit el rang de comarca, o sigui, independitzada d’Osona i del Bages. Des de temps immemorial el venien reclamant per considerar que tenen una personalitat pròpia ben diferenciada. No obstant, aquesta separació l’ha molestat en Peyu. Deia: «Els d’Osona hem perdut de cop vuit municipis». O sigui, l’escissió és ‘una pèrdua’, la qual cosa, dit a TV-3, és una raresa meditable. I afegia: «Osona és l’Espanya de Catalunya, ¡estem perdent totes les colònies!». I exclamava, mentre s’anava reescalfant: »¡Tanta independència, tanta independència! ¡Ja s’ho trobaran! ¿A quin hospital aniran els del Lluçanès? Que no em trobi jo un dia havent d’esperar que m’atenguin a les urgències de l’Hospital de Vic perquè estigui ple de gent del Lluçanès, ¡ple d’immigrants!». ¡Ahh! Evidentment, en Peyu estava interpretant un monòleg humorístic, picant, molt en la seva línia de ‘pal de paller’ sarcàstic. Però en el seu divertiment burleta jo crec que hi havia un fons d’enrabiada o disgust palpable. Com a habitant de la comarca d’Osona, en Peyu considera un mal assumpte que el Lluçanès hagi decidit esqueixar-se.

Notícies relacionades

La crítica de Monegal: T-5 afegeix a la coronació el ‘fill secret’ de Carles i Camil·la

La crítica de Monegal: Declara’t ‘roig’ i les teves escombraries quedaran netes de seguida

Permetin-me una anècdota personal, que crec que una vegada, fa molt, ja els hi vaig explicar. Fa més de 20 anys em van demanar una sèrie d’entrevistes amb polítics catalans. Una va ser amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Ens citem a Gelida, després d’un míting a Sant Sadurní d’Anoia. Una de les preguntes que li vaig fer va ser: «Si vostè fos president de la Generalitat i la Val d’Aran es declarés independent de Catalunya, ¿què faria?». No va dubtar ni un instant a contestar: «Els enviaria una dotació de Mossos d’Esquadra».

Aquesta situació que ha protagonitzat en Peyu a l’‘Està passant’ sobre la ‘independència perimetral’ del Lluçanès, planteja una paradoxa interessant. L’ímpetu de qui reclama la independència s’evapora ‘ipso facto’ quan passa a ser ell a qui l’hi demanden.