La crítica de Monegal: La bandera, la trampa, i el macaco gibraltareny

En aquella nit de celebració formiguera va muntar Pablo Motos una parada molt bonica: va convocar tots els fills i filles d’empleats del programa que han nascut durant aquests 16 anys en antena. I al plató hi van aparèixer exactament 36 criatures, més la redactora en cap de l’àrea de ciència, l’Almudena, que està de vuit mesos i mig. ¡Ah! Es va aconseguir una estampa, plena de nens i nenes, preciosa. Dona sentit i ressalta el gran mèrit d’‘El hormiguero’: han aconseguit situar en horari nocturn un programa infantil, un ‘kindergarden’ brillant i espumós. Tot i que cal assenyalar que l’edició més vista d’aquesta temporada va ser la nit que els va visitar Isabel Díaz-Ayuso, la presidenta de Madrid, cosa que afegeix al component infantil una altra virtut del programa: els massatges a polítics de la dreta és un altre signe d’identitat que els surt formidable.

Notícies relacionades

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa

Hi va haver un altre moment ressaltable en aquesta celebració. Va ser quan van recordar aquell viatge a Gibraltar, aquell dia que van enviar el reporter Wolfgang Maier perquè entrevistés els macacos gibraltarenys, per preguntar-los si volien ser anglesos, o si volien ser espanyols. Ho recordo perfectament. Va ser un treball molt pintoresc. Va passar a la primera de setembre del 2013. Aquí l’hi vaig explicar. Efectivament, el reporter es va aproximar a un mico gibraltareny i li va presentar dues banderes: l’anglesa i l’espanyola. I el macaco no s’ho va pensar dues vegades: va agafar immediatament l’espanyola, i la va cobrir de petons. La gràcia d’ara, nou anys després, és que ens han explicat la veritat, la trampa que van fer. La bandera espanyola estava impregnada amb mel, i el mico, com és natural, hi va anar immediatament. ¡Ahh! No és que la cobrís de petons, és que la llepava amb molta delectació.

Dues morals. Una: no te’n fiïs mai de la tele, és tramposa. Dues: davant de diverses banderes –teles pintades de colors– sempre té més èxit aquella que ha sigut untada prèviament amb alguna dolça il·lusió.