La crítica de Monegal: La bandera, la trampa, i el macaco gibraltareny

En aquella nit de celebració formiguera va muntar Pablo Motos una parada molt bonica: va convocar tots els fills i filles d’empleats del programa que han nascut durant aquests 16 anys en antena. I al plató hi van aparèixer exactament 36 criatures, més la redactora en cap de l’àrea de ciència, l’Almudena, que està de vuit mesos i mig. ¡Ah! Es va aconseguir una estampa, plena de nens i nenes, preciosa. Dona sentit i ressalta el gran mèrit d’‘El hormiguero’: han aconseguit situar en horari nocturn un programa infantil, un ‘kindergarden’ brillant i espumós. Tot i que cal assenyalar que l’edició més vista d’aquesta temporada va ser la nit que els va visitar Isabel Díaz-Ayuso, la presidenta de Madrid, cosa que afegeix al component infantil una altra virtut del programa: els massatges a polítics de la dreta és un altre signe d’identitat que els surt formidable.

Notícies relacionades

Llàgrimes

L’Editorial de Cristina Villanueva: La Llei ELA, un any aprovada en va

Hi va haver un altre moment ressaltable en aquesta celebració. Va ser quan van recordar aquell viatge a Gibraltar, aquell dia que van enviar el reporter Wolfgang Maier perquè entrevistés els macacos gibraltarenys, per preguntar-los si volien ser anglesos, o si volien ser espanyols. Ho recordo perfectament. Va ser un treball molt pintoresc. Va passar a la primera de setembre del 2013. Aquí l’hi vaig explicar. Efectivament, el reporter es va aproximar a un mico gibraltareny i li va presentar dues banderes: l’anglesa i l’espanyola. I el macaco no s’ho va pensar dues vegades: va agafar immediatament l’espanyola, i la va cobrir de petons. La gràcia d’ara, nou anys després, és que ens han explicat la veritat, la trampa que van fer. La bandera espanyola estava impregnada amb mel, i el mico, com és natural, hi va anar immediatament. ¡Ahh! No és que la cobrís de petons, és que la llepava amb molta delectació.

Dues morals. Una: no te’n fiïs mai de la tele, és tramposa. Dues: davant de diverses banderes –teles pintades de colors– sempre té més èxit aquella que ha sigut untada prèviament amb alguna dolça il·lusió.