TELEVISIÓ I MAS

Llàgrimes

Llàgrimes
2
Es llegeix en minuts
Sergi Mas

Quan en una pantalla a un presentador se li escapen unes llàgrimes –sinceres, és clar– o un conductor s’encalla i té dificultats per acabar un discurs, o un convidat es queda travat, aturem tot el que estem fent i ens fixem en el patiment i el moment de qui està vessant aquestes llàgrimes.

Per la raó que sigui fa dies que aquestes dosis d’emotivitat es repeteixen. ¿Serà aquest món tan veloç i impersonal que ens fa pensar a contemplar una cosa tan senzilla i natural com unes llàgrimes? ¿Per què?

Aquí, a EL PERIÓDICO, destacava ahir la nostra directora adjunta, Gemma Martínez, les llàgrimes i la veu entretallada de Lady Gaga en el seu primer concert a Barcelona. També dimecres vaig veure a La Sexta un molt tocat Antonio García Ferreras que es va trencar i no va poder contenir l’emoció mentre dialogava amb la Dolores, una senyora que va veure com la dana s’emportava el seu marit i els seus dos fills mentre ella s’agafava com podia a una finestra. És impossible oblidar aquestes escenes per a la resta de la vida.

He vist Toni Clapés procurar mantenir el tipus mentre Jordi Basté l’entrevistava, amb motiu de la concessió de l’Ondas, al regalar-li dues sorpreses, tenint presencialment a l’estudi la seva dona, Marta Romagosa, i la seva filla trucant-li per telèfon. A El hormiguero vaig observar un Pablo Motos especialment emocionat i que ha perdut algun amic a la seva terra natal, València, mentre intentava verbalitzar la tragèdia de fa un any.

Recentment a un servidor també se li han escapat llàgrimes quan m’han entrevistat a TV3 o a Catalunya Ràdio al parlar de l’ictus que vaig patir aquest estiu i dels meus fills. Un que pensava que estava de tornada de tot i que dominava les càmeres… Doncs no.

Notícies relacionades

Per desgràcia… no he vist cap llàgrima de Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Tampoc l’eximiria de responsabilitat, però comunicativament no ha transparentat mai que la persona que porta dins acabi vencent el polític per acabar esfondrant-lo. Al final resulta normal que li passi a qui és capaç de canviar diverses vegades la versió d’uns fets.

Quan la nuesa sentimental aflora sorgeix la persona i no importen les càmeres, l’entorn o el decorat. I quan no passa així, apareix el monstre, el personatge o la cuirassa. Quina pena, ¿no? I quin fàstic.