La crítica de Monegal: Compte, ja s’està instal·lant l’odi

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

O sigui que si les paraules de Julia incomoden un i altre costat, deu ser que són d’una equidistància encertada i perfecta. En el terreny personal, el relat sobre el seu càncer va ser qualificat per Évole com la millor divulgació d’aquesta malaltia que s’ha fet fins a la data. Hi coincideixo totalment. Julia, partint de si mateixa, ha sabut projectar el millor servei públic divulgatiu cap a l’audiència, cap a la societat, d’una afecció tumoral terrible, però de la qual, en un altíssim percentatge, i amb el tractament adequat, se surt i se soluciona.

Sobre l’ofici periodístic també Julia ha cantat veritats contundents. Quan Jordi li deia que estava fascinat amb Onda Cero, perquè al matí es troba amb un país, el que dibuixa Carlos Alsina, i a la tarda amb un altre, el que dibuixa Julia Otero, ella va contestar afinant el diagnòstic: «El problema són els que volen programes monolítics. Els que només volen programes o cadenes que donin la raó als seus propis pensaments. L’única manera d’espavilar intel·lectualment és escoltar els que opinen diferent». I en aquesta raresa que consisteix a saber escoltar qui pensa d’una altra manera, va llançar Julia un avís, una pregunta, de la qual tots hauríem de prendre nota: «¿En quin moment ha nascut, i s’ha instal·lat, l’odi cap a qui no pensa com jo?». L’odi, efectivament, ha començat a instal·lar-se entre nosaltres. No només en política. Hi ha un periodisme, que no és periodisme tot i que pretengui passar per ser-ho, que no és aliè.