Elena Rivera: «Després de la violació, encara es busca la culpa en la víctima»

Des que va sortir de ‘Cuéntame cómo pasó’, Elena Rivera (Saragossa, 1992) no ha deixat d’encadenar personatges televisius amb molt pes. Va ser protagonista de ‘La verdad’ i ‘Inés del alma mía’ i ara d’‘Alba’, l’adaptació espanyola de l’èxit turc ‘Fatmagül’ que ofereix Atresplayer Premium. No és un paper com els altres, ja que interpreta una jove que és víctima d’una violació per part de quatre nois.

¿Com es va enfrontar a un personatge tan complicat? 

Vaig intentar abordar-lo des del màxim respecte possible perquè no és un paper a l’ús. Com a dona, em tocava bastant de ple i hi havia coses amb què se’m regirava bastant l’estómac. No només per la violació per si mateixa quan es va haver de rodar, sinó també per tot el procés que ha de viure aquesta noia. Moltes vegades es troba amb la culpa, amb el fet que no la creuen... S’havia de plasmar una realitat que, per desgràcia, està passant.

Després de la violació, el seu personatge no deixa de ser jutjat. Fins i tot li pregunten al prendre-li declaració: ¿Portava roba interior? 

Hi ha una mica el missatge de buscar l’explicació de per què ha passat. El que es plasma a la sèrie és que encara es busca la culpa en la víctima. I, sobretot, intentar que es faci justícia i que entrin a la presó els que ho han fet. S’ha buscat un personatge que treu forces d’on no n’hi ha per intentar seguir amb la seva vida i que el que li ha passat no passi més, o que almenys s’ha d’explicar. El bo d’aquesta sèrie és que no pretén transmetre eslògans, i fins i tot es veu altres víctimes que no tenen la mateixa força que l’Alba i els pot més la por i tancar-se a casa.

I no totes les dones són bones a ‘Alba’...

Tots els personatges tenen les seves arestes i hi haurà gent del cercle més pròxim de l’Alba que, en lloc d’empatitzar amb ella, la jutja. I després hi ha el personatge d’Adriana Ozores, una dona que té un altre estatus social i que és la mare d’un dels nois. Així que no es pinta totes les dones com a heroïnes, sinó que hi ha de tot.

La sèrie, a més, planteja el pas de rosca que en la violació podria estar implicat el nòvio de l’Alba (Eric Masip).

És una muntanya russa d’emocions. Quan creu que se li ha caigut el món a sobre i l’únic recolzament és el seu nòvio, s’assabenta que ell hi podria estar implicat i és quan comença el malson. I a més, tot li passa tornant a casa. Jo visc a Madrid però soc de Saragossa i, quan torno a la meva ciutat, és com tornar a la seguretat, on no et passarà res. En canvi, quan ella torna al poble comença el seu calvari.

Quan tornava a casa després del rodatge, ¿li resultava complicat deixar al plató tota la càrrega emocional del personatge? 

Tinc molta facilitat per sortir dels personatges quan parem el rodatge. L’única vegada que m’he quedat amb l’estómac regirat va ser al rodar la violació. Estava tot pactat i coreografiat, però vam estar vuit o 10 hores per tractar-ho amb molt de compte, per no caure en el morbo o el sensacionalisme.

¿Va recórrer a ‘Fatmagül’ o a altres sèries que han tractat recentment el drama d’una violació, com ‘Podría destruirte’ o ‘Creedme’? 

Els directors no es negaven que veiéssim ‘Fatmagül’, però ens van dir que, al final, ‘Alba’ té la seva història pròpia i calia crear-la entre tots en els assajos i al ‘set’. A mi sí que em va ajudar veure ‘Creedme’ i ‘Podría destruirte’ per tenir una eina per saber què es pot sentir o com es pot reaccionar en certes situacions. Vaig anar agafant diferents cosetes de cada una.

¿Creu que hauria sigut difícil que una sèrie com ‘Alba’ s’hagués fet abans? ¿Continua sent tabú el tema que tracta? 

A mi el que em va cridar l’atenció és que ‘Fatmagül’ existís fa una dècada, i més venint d’un país com Turquia. Han passat 12 anys i encara continua sent un tema tabú, està molt tapat, no vols reconèixer que passa però, per desgràcia, passa molt. Aquí es demostra que quan veus una cosa amb què no et trobes a gust és perquè hi ha una desigualtat en la societat. ‘Alba’ s’ha decidit a mostrar-ho i és d’admirar. No dic que canviï el món d’un dia per l’altre amb aquesta sèrie, però si a poc a poc consciencia i la gent s’atura a pensar que és una realitat que passa, haurem aportat alguna cosa.

Vostè té un aspecte molt dolç, però li solen donar papers de dones intenses o amb grans drames personals. 

Això m’encanta. Soc conscient que tinc una imatge més angelical i em motiva aquest contrast, perquè soc una mica així, bastant guerrillera. Qualsevol cosa complicada me l’agafo com un repte per aprendre i si tinc l’oportunitat d’interpretar aquestes dones amb coratge, força i valentia estic encantada. A més, crec que aquest contrapunt d’un personatge que sembla una cosa però després és una altra sol cridar l’atenció. 

Aviat la veurem en un altre projecte, ‘Los herederos de la tierra’ de Netflix. ¿Com és el seu personatge? 

L’he disfrutat molt perquè hi ha un procés de transformació, comença sent una cosa i acaba sent una dona que agafa les regnes. Ha sigut interessant perquè l’havia d’afrontar des d’un punt més humil, no tant com a dona apoderada, i com ara estic més acostumada a això i en el fons soc una mica així, he hagut de frenar i dir: això és una altra cosa.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Des que va sortir de ‘Cuéntame’ no ha parat de treballar. ¿D’on ha tret temps per acabar la carrera de magisteri en Educació Infantil?

Estava amb la carrera des de feia sis o set anys i només em faltava el treball de final de grau. Va venir la pandèmia i el confinament i vaig aprofitar per rematar-ho.