La crítica de Monegal: La pornografia emocional del coronel Tamayo

M’afegeixo als elogis que està rebent l’última entrega de ‘La casa de papel’. Aquests últims cinc capítols que ara acaba de llançar Netflix recobren l’altura, la dimensió, i l’extraordinari enginy, que potser havia declinat una mica en els cinc primers d’aquesta cinquena temporada final.

S’han escrit rius de lloances sobre el formidable elenc d’actrius i actors que formen la famosa banda que capitaneja El professor (Álvaro Morte). S’ha parlat poc en canvi del cap de l’altre costat, el coronel del CNI Luis Tamayo (Fernando Cayo).

¡Ah! És un personatge clau. És un canalla fonamental, imprescindible, absolutament necessari. ‘La casa de papel’ no existiria sense el coronel Tamayo. Representa el costat obscur de la trama oficial, també anomenat l’‘stablishment’ de la claveguera. És llest. I té una perversa qualitat: sap com adulterar la informació per construir relats manipulats que intoxiquin l’opinió pública.

En aquests capítols finals hi ha una escena colossal de Tamayo. Quan s’assabenta que no només han mort alguns integrants de la banda en l’assalt que ell ha ordenat, sinó que li informen que també han caigut cinc militars. ¡Ah! Una ganyota de satisfacció es dibuixa llavors a la seva cara.

I exclama: «¡Així, collons, així! ¡Vull imatges d’aquests militars amb els seus fills, menjant xocolata, amb les seves mascotes, de vacances... I després ensenyar al món aquests cossos desfigurats fins al cul de metralla. Passejarem aquestes imatges com si fossin el cadàver del puto Che Guevara. ¡Aquí plorarà fins i tot l’apuntador!». O sigui silenciar els morts de la banda però potenciar i esprémer, amb tota mena d’escabrosos detalls, els morts del bàndol oficial, i a més utilitzar sense escrúpols els fills, per impactar en l’audiència i aconseguir un gir en l’opinió pública.

Aquest és el seu pla. «¡Això és utilitzar el dolor d’unes famílies per fer pornografia emocional!» li diu el subinspector Ángel (Fernando Soto) espantat. Però Tamayo es delecta degustant la seva estratègia en el seu pútrid paladar.

Notícies relacionades

Aquestes són (i així van quedar) totes les cançons d’Espanya a Eurovisió del segle XXI

La crítica de Monegal: El fons d’armari de l’activista David Fernàndez

No els faré cap espòiler, no s’alarmin. No revelaré si el pla de Tamayo acaba en èxit o en fracàs. Però és evident que l’eix de la seva maquinació passa per la tele.

En aquesta columna ho estic explicant des de fa anys: només la televisió pot fer aquesta feina d’intoxicació massiva. Amb una intensitat, i una rapidesa, ben demostrada.