Luis Miguel López: «Continuo anotant-ho tot en un bloc, però amb aquest ritme bestial m’enganxen de vegades»

Si els dobladors de les grans estrelles de Hollywood acaben adherits per sempre a les rutilants figures del cine per via auditiva, una cosa molt similar succeeix amb els històrics narradors televisius que han prestat la seva veu durant molt temps als diferents esports. Luis Miguel López (Castelló, 1953) és un d’aquests privilegiats periodistes i la seva veu ha quedat associada per sempre a l’espectacle que ens explicava, en aquest cas, l’handbol. Aquí confessa sense embuts com ha sigut el seu complicat retorna les tasques de narrador 13 anys després de sortir de TVE pel famós ero. La ‘resurrecció’ de López cal agrair-la a Gol, que ha apostat per ell malgrat els dubtes que assaltaven el mateix interessat. Aquest divendres tornarem a sentir la veu de l’handbol al Granollers-Bidasoa (Gol, 19.00 hores).

¿Com ha sigut el seu retrobament amb la televisió després de 13 anys?

Ha sigut una cosa especial, perquè ja ho tenia com un tema tancat. Em va sorprendre l’oferta de Gol i després de pensar-m’ho molt hi vaig accedir.

¿I per què s’ho va pensar tant?

Tenia dubtes sobre si podia haver perdut ritme de narració i coneixement dels jugadors. En 13 anys s’ha rejovenit molt l’handbol amb gent nova ja que molts jugadors se n’han anat a fora. Per això em costa més preparar els partits que abans, però internet m’ho facilita molt.

¿Què o qui el va fer decidir-se a fer el pas?

El que em va donar l’empenta final va ser Juan de Dios Román abans de morir. Li vaig demanar consell i em va dir que ell no tenia cap dubte que jo havia de ser-hi, i que potser molta gent tornava a veure handbol per sentir la meva veu. Va ser el que em faltava per donar el sí.

¿És cert que quan va prendre la decisió de tornar va cridar «Aaaaadentroooo»?

(Riu) Això seria en la primera retransmissió. He utilitzat aquesta expressió i la continuo utilitzant perquè la gent que em recorda voldrà escoltar el mateix Luis Miguel López. He fet més de 1.300 partits d’un esport que no és el futbol. I al final s’associa una veu amb un esport. Com passava amb Pedro Barthe al bàsquet, Gregorio Parra amb l’atletisme, José Ángel de la Casa amb el futbol...

¿Ha notat molts canvis en la manera de treballar de les televisions?

Més que canvis en la mecànica, he vist que ara és més difícil, perquè abans es viatjava i eres in situ on es jugava. Ara, en canvi, narres des d’una sala de comentaristes. Jo havia fet poquetes transmissions des de l’estudi en una cabina. Això ho fa més complicat si no estàs gaire familiaritzat amb la figura dels jugadors. Aquests anys he continuat veient molt handbol, però no és el mateix veure’l des de casa que com a professional. Hi ha jugadors que no coneixia i hi ha molt jovenet que debuta amb 16 anys. Però la dificultat més gran que he trobat és la velocitat, el ritme que ha guanyat l’handbol. A mi m’agrada portar les meves pròpies estadístiques i vaig tenir dubtes si continuar fent-ho. Em vaig preguntar per què havia de canviar ara que soc gran i que tinc menys reflexos. Jo no segueixo les estadístiques ‘online’ perquè no me’n fio si no són les meves. M’ho continuo fent jo sol amb quaderns antics d’espiral, però amb el ritme tan bestial que hi ha en els partits m’enxampen de vegades. Tinc totes les llibretes amb les anotacions dels partits des del 1984.

¿Què va fer vostè malament perquè TVE el prejubilés el 2007?

Doncs el que vam fer 4.150 treballadors. El Govern de Zapatero va pensar que calia agilitar la plantilla de TVE per la despesa pública i que en sobràvem més de 4.000. L’ordinador va agafar aquesta xifra va tirar enrere i va agafar els que teníem més de 50 anys. Jo en tenia 52. Va ser així de dur. Allà vam caure tota una generació.

¿A què s’ha dedicat aquests 13 anys?

Vaig tenir la sort que al cap de dos mesos em va fitxar el Ciudad Real com a director general. Vaig estar allà fins al 2013. Portava el tema esportiu. No vaig tenir problemes. Va ser relativament senzill adaptar-me i em va agradar moltíssim. Després em vaig jubilar el 2018.

¿Com porta ser fill d’un històric periodista castellonenc de la SER com ‘Chencho’?

Amb orgull. El meu pare va fer de tot a la ràdio, fins i tot va retransmetre un rosari. Tinc una anècdota de quan jo estava al ‘Carrusel’ de la SER fent partits del Barça i l’Espanyol. Vicente Marco connectava amb Castalia i deia allò de «Castelló, Chencho, minut i resultat». Quan anava jo després, deia: «I de pare a fill: Camp Nou, Miguel López, minut i resultat». M’agradava molt la ràdio, però me’n vaig anar al circuit català de TVE, i el meu pare es va enfadar moltíssim, perquè es pensava que estaria tota la vida a la SER com ell. En aquell moment vaig valorar més el tema econòmic que el professional.

¿I no va trobar a faltar el futbol?

A mi m’encantava el futbol i vaig continuar cobrint-lo a TVE. En la meva etapa de Ràdio Barcelona vaig començar fins i tot a retransmetre partits. Anava als entrenaments del Barça i l’Espanyol i et feies amic dels jugadors. A mi un dia a l’acabar l’entrenament em va portar a la ràdio amb el seu cotxe Johan Cruyff. ¿S’imagina que Messi o Ronaldo portin un periodista al seu cotxe? Els jugadors eren més persones que ara. Jo em vaig fer amic de Boskov (entrenador del Madrid), Luis Aragonés, Juanito, Benito..., vivint jo a Barcelona. També era amic de Kempes i vaig estar a casa de Breitner, Simonssen, Rumenigge, Platini...

¿Quins altres periodistes esportius de TVE rescataria de l’oblit com ha fet Gol amb vostè?

A molts. A Pedro Barthe, per exemple. M’agradava molt com retransmetia el bàsquet. Era una ment privilegiada. A José Ángel de la Casa, que tenia un estil molt particular i molt de llavors. I a Valentín Requena, amb el qual vaig fer les motos.

¿Va perdonar a Antolín García que en el seu primer partit d’handbol li digués que se n’anava al lavabo i que no tornés mai més?

(Riu) Es va aixecar en el primer temps i no va tornar fins poc abans del descans. I em va tornar a fer el mateix en el segon. Al final em va dir que era una novatada. Antolín em va ensenyar la minuciositat en la preparació dels partits. Ell m’ho va enganxar.

¿Recorda quina va ser la seva primera retransmissió a TVE fora del futbol?

De bowling. Vaig estar a Sant Cugat un any i vaig demanar el trasllat a Madrid perquè no sabia català prou bé com per retransmetre. Quan vaig arribar, em van enviar al Campionat d’Espanya de bowling a la pista de Chamartín. Em vaig passar una setmana anant a aquesta pista de bitlles a dinar i allà el campió d’Europa, que era espanyol, em va ensenyar durant una setmana el que era el bowling. Jo apuntava tot el que em deia. Encara ho conservo. ¡Mai en la història TVE ha tornat a retransmetre bowling!

¿Cal donar a vostè el condol per la mort del seu ‘germà’ Juan de Dios Román?

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Sí, ell va ser el primer a dir que era el seu germà. Per això jo vaig començar a dir-ho també. Vam treballar moltíssim junts. Vam conviure molt amb tants viatges i devia caure-li bé perquè em va incloure en el seu àmbit familiar. Per als seus fills soc com de la família.