Manuela Velasco: «La meva mare és feliç amb el meu paper en 'Amar es para siempre', perquè n'és fan»

¿Com ha sigut la tornada a una sèrie diària 18 anys després de Géminis, venganza de amor

No ho recordava tan dur. Hi ha una sensació de supervivència. Vaig entrar en xoc amb el volum de text per estudiar. Tot i que li he trobat el gust a saltar sense xarxa.  Però encara se m’està col·locant el cervell. I el cos.  Perquè matino molt.

¿I continua fent teatre?

Sí. Estic superagraïda a Diagonal. És que tinc aquest compromís amb el teatre, que ho passa malament, i no me’n vull anar. No me’n puc anar. Van assumir les meves dates, i estic de gira amb Ricard III, la qual cosa suposa un esforç, perquè faltar un dia en una sèrie diària és un problema per a la direcció. Han sigut molt generosos. 

I, a sobre, han de seguir el protocol de seguretat.

El control és absolutament necessari. Perquè si algú es posa malalt, cal parar. O treure la persona de la sèrie, fer encara més proves a tothom... No et pots relaxar. Només ens traiem la mascareta en el moment en què rodem. I no ens podem tocar. 

¿Com va rebre la proposta?

Em vaig sentir molt afortunada. ¡En aquest moment, poder treballar durant un any! A més, la meva mare és fan des de la primera temporada. Podem estar dos mesos sense veure’ns i quan quedem per menjar, el moment de la sèrie és sagrat. A més, viu a Segòvia, i no ens podem veure gaire. Només pensar que em veuria tots els dies en la seva sèrie... El primer dia, ja em van ficar a ¡la plaça dels Fruits! , i vaig preguntar: «¿Em puc fer una foto?». Però havíem de gravar. Itziar Miranda (Manolita), amb la qual vaig fer una pel·lícula fa anys, és el meu àngel de la guarda. Perquè a mi em feia por. No sabia si en seria capaç.

Maica, el seu personatge, es troba amb un antic amor.

Un amor, no: l’amor. I Unax et mira i et parla d’aquesta manera... (riu).

Però ell (Gorka), ara és cura. 

Hi ha molta tensió sexual. En el passat, Maica va tenir una trobada amb ell, no va poder dir-li que estava embarassada, va perdre el fill i, com a fugida, va acabar casant-se amb un diplomàtic. Però ella només va estar enamorada de Gorka. Ara han mort els seus pares, se separa del seu marit quan no es podia fer, no té diners i es troba amb l’únic amor de la seva vida. Quan ho veu, es desfà per dins. Però és cura. És un amor impossible. Mira si és complicada la cosa... Jo no sé què faran amb nosaltres, però no hi ha qui ho suporti. I amb aquest capellà que em mira d’aquesta manera... (riu).

¿Ja havien treballat junts?

No. Vam coincidir al Festival de Màlaga, on érem jurat. Però res més. Bé, no sé si ell recorda, però quan jo presentava el programa Cuatrosfera (Cuatro), el vaig entrevistar, tots dos al llit d’un hotel, i havia de fer-lo ballar un aurresku. ¡I era molt tímid, més encara que ara!  Ho deu d’haver esborrat de la seva ment.

La seva mare serà feliç: aquí no fa de dolenta com en Velvet

Es va posar molt contenta. Em va dir «Sisplau, digues que sí. Però demana als guionistes que facis de bona». Perquè ho va passar malament amb Velvet. Jo no tenia Instagram i Miguel Ángel Silvestre em va obrir un compte. La meva mare, que és la meva fan número u, també ho va fer. I quan va veure que amenaçaven de mort la seva filla... Desitjava que fes de bona. Maica ho és.

Era un bombó Cristina Otegui...

Va ser un regal. L’arc del personatge que vaig viure va ser tremend. Va començar com una bona nina i enamorada, però la vida li dona tants pals que es fa dolenta. Quan va aparèixer amb la cara cremada i el pedaç a l’ull, va passar a ser un dolent de còmic. I com aquest costat, el de dolenta, no el tinc desenvolupat, allà vaig poder ser-ho. 

¿[REC]

Això diu la gent que en sap. Com el director Rodrigo Cortés. És una cinta gravada trobada, com en El projecte de la bruixa del Blair, però els directors van ser molt llestos, perquè tenia l’estètica de formats nous a Espanya com Espanya directe i Callejeros. A més, com jo portava set anys a la tele, sonava a la gent. [REC] em va canviar la vida totalment.  Vaig poder deixar de presentar i viure per fi del meu treball d’actriu. 

És neboda i filla d’actors. Però es va decantar per les Belles Arts. 

Per a mi el món de l’art era meravellós.  I he anat a fer classes per a actors al lloc on vaig estudiar, perquè l’utilitzin com a inspiració. Si vas a fer un Lope de Vega, un Shakespeare, un Sòfocles..., com no tens documentals, has d’acudir a l’art per veure com es comportaven, com vestien, com es movien.... L’art és aliment per a l’ànima. I jo era molt feliç. Però quan vaig dir que estudiaria interpretació, la meva mare em va deixar anar: «¡Ja era hora!». 

Diu que als seus 44 anys encara té papers. Però mireu la seva tia Concha. Amb 80 acaba de deixar Cine de barrio

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Té la mateixa energia que Obèlix.  Fa 30 anys, va fer Carmen, Carmen, una obra musical que durava 2 hores i 50 minuts. Eran quatre històries d’amor. En cada una hi havia un actor, que feia una quarta part, i  la meva tia era tot el temps sobre l’escenari. I hi havia doble funció. La meva tia es feia gairebé tres hores, menjava un sandvitx, i feia continuava fent-ne més. I mai estava cansada. Jo mai l’he vist dir que no podia més. Pura passió. I jo de petita veia la funció dues vegades. No m’avorria. També soc realment vocacional.