Toni Cruanyes: «Ni la gent és tan tonta ni TV-3 adoctrina»

L’auditori de la Casa del Llibre va quedar petit dimarts per a la presentació del llibre de l’editor i presentador del ‘Telenotícies’ Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974). ‘Un dels nostres’ (Edicions 62) és un assaig en què el periodista es pregunta què queda de la identitat catalana més enllà de la política, en què explica les tensions viscudes quan el pilot vermell no està encès i aborda la seva pròpia identitat, també la d’un home feliç d’haver format una família al costat d’un altre home.

-Acabo de veure el seu llibre col·locat a la prestatgeria al costat del d’Ernesto Ekaizer ‘Catalunya any zero’; el ‘Persistim’, de Gemma Aguilera i Jordi Turull; l’‘Entre togues i reixes’, de Joaquim Forn, i a sota del ‘Sé Feliz ya’ d’Alicia Carrasco. ¿Què li suggereix?

- Ha, ha, ha. Està ben situat, ja ho veig. Entre llibres del procés i d’autoajuda.

-¿Hi ha autoajuda en el seu assaig sobre la identitat?

-Ateses les circumstàncies, una mica sí. Una voluntat del llibre és ser un consol davant tot el que estem vivint. He intentat buscar un to optimista i de reconciliació, endinsar-me més enllà dels clixés i els tòpics. Que tothom pugui ser ‘Un dels nostres’, que com més siguem, millor.

-La identitat ve lligada als orígens, i els seus cal buscar-los a Canet. Fill de mestra i net d’alcalde.

-Exacte. De fet, és la història d’un avi franquista i un altre de republicà, fet que va fer que la meva família fos molt oberta d’una banda, però també molt prudent, ja que no es deien gaires coses per no entrar en polèmica. Aquest és un gen molt propi de la postguerra que ens han traslladat a altres generacions.  

View this post on Instagram

A post shared by Toni Cruanyes (@toni_cruanyes)

-S’ha tret la corbata de presentador, però no s’ha exaltat gaire.

-És que soc un bon noi. Ha, ha, ha. Sempre he intentat complir les expectatives que s’esperaven de mi a casa. Home, jo crec que m’he despullat una mica. Explico coses força personals, que em feien certa vergonya. Parlo de la identitat col·lectiva, però també de la meva. En un món ple d’etiquetes, jo em defineixo com a català, com a europeu, com a periodista, com a home, com a homosexual...   

-Ha sigut una sortida de l’armari per escrit, però era ‘vox populi’.

-Totalment. Però si parlava d’identitat no podia deixar de fer-ho. Però és una reivindicació per explicar que sortir de l’armari en la meva adolescència no va ser tan fàcil. Volia posar, negre sobre blanc, que jo també he patit discriminació en algun moment de la meva vida i que no s’ha de baixar la guàrdia a l’hora de defensar els drets de la comunitat LGTBI.

-Vostè mateix ha hagut d’informar d’un rebrot de denúncies del col·lectiu, i no a Moscou, aquí, a Girona i a Barcelona.

-És molt greu que en aquest punt del segle XXI encara estiguem comptabilitzant denúncies.

-¿Està disfrutant la paternitat?

-Molt. El meu marit i jo som molt feliços. Tenim un nen, l’Elies, que ja té 5 anys. Ara vindrà amb els avis. 

-Utilitza el verb ‘acompanyar’ quan està informant en directe des del plató. ¿Així ho sent?

-Sobretot en aquests últims anys en què hem explicat notícies molt greus, la setmana passada els efectes del temporal ‘Gloria’, els atemptats de la Rambla i Cambrils, els continus revessos polítics i internacionals, la crisi econòmica... Crec que la gent necessita que l’acompanyem, que aquesta relació que s’ha establert al posar-nos a casa seva cada nit a les 9 tingui algun tipus de retorn. El llibre és també una mica això: aquí els ensenyo també una mica de la meva intimitat.

View this post on Instagram

A post shared by Toni Cruanyes (@toni_cruanyes)

-També ho ha escrit perquè està fart que li diguin que TV-3 adoctrina.

-TV-3 ha estat en el punt de mira, en el blanc dels atacs del nacionalisme espanyol i de mitjans de comunicació que pretenien explicar el que passa a Catalunya a través de la teoria del rentat del cervell. Ni la gent és tan tonta ni TV-3 adoctrina. No tenim aquest objectiu. Hem fet el periodisme que tocava, amb errors, evidentment, i estaria bé que féssim autocrítica. És hora de fer-ho. Però aquest llibre està escrit sobretot en defensa pròpia.

-¿El detonador va ser l’1-O?

-Sí. Vaig sentir la necessitat de mostrar-me fora de les càmeres. Sentia que tenia una obligació.

- Deu-n’hi-do quins sis anys li ha tocat narrar, tan bé que estava de corresponsal a París...

- Cada dia no deixo de soprendre’m per tot el que està passant, però no només en el terreny polític. Estic pensant en l’emergència climàtica. I en qüestions com la que estem veient aquests dies en què es commemora el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Parlem de la fi de la barbàrie quan l’odi global creix.

-En el capítol ‘Les paraules del president’ parla de Jordi Pujol i d’aquella definició: «Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya». I vostè assenyala: Bé. Qui pot treballar.

-Aquest és un dels problemes: que no tothom té feina. La bretxa cada vegada més gran entre la gent que se sent exclosa del sistema i aquesta no és la societat que volem. La definició estava bé perquè prescindia d’etiquetes, però estem construint una societat en què tot això s’està posant en dubte. 

-¿I és veritat que va estar parlant amb Pujol de sexe?

-Sí. En el moment en què s’anava a legalitzar el matrimoni homosexual, i ell hi estava en contra, va muntar un sopar amb diversos homosexuals perquè li expliquéssim, perquè l’intentéssim convèncer, i vam acabar parlant del significat del sexe. Marta Ferrusola no hi era aquella nit. Hauria sigut massa.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

-El seu fill, l’Elies, ¿coneixerà una república catalana independent?

-No en tinc ni idea, però espero que ell tingui la possibilitat de decidir-ho.