Aquella abraçada de la qual ja no es parla

Ja no es parla a la tele de l’abraçada. Aquella abraçada que es van fer Sánchez i Iglesias fa només tres setmanes i amb què van intentar escenificar el pacte. Ara a la tele només es parla, s’especula, sobre una altra possible abraçada: la de Sánchez i ERC perquè hi hagi Govern. O sigui que fa dues setmanes que el focus informatiu sobre Podem està desplaçat. Sembla que els informatius de la tele donen per bona la imatge d’Iglesias i Sánchez abraçats. Per això ha sigut interessant que Boris Izaguirre, a La Sexta noche, hagi analitzat aquella abraçada que tots donen per bona i consolidada. Boris ha utilitzat aquell sistema que practicava a Crónicas marcianas (T-5) fa gairebé 20 anys, i armat amb un punter va assenyalar les imatges i va advertir en to crític: «Va ser una abraçada breu, ¡Massa breu! Els heterosexuals ibèrics no saben abraçar. S’ha d’agafar per la cintura, amb gust. Amb intensitat. ¡Pablo tenia on agafar-se!». ¡Ah! Estic d’acord amb Boris. Aquella abraçada de fa 15 dies, que la majoria d’analistes de la tele donen per ferma i arrelada, potser només va ser un cop de teatre. En una pel·lícula titulada precisament El abrazo de la muerte, el pobre Burt Lancaster té un final tràgic. Es refia de les abraçades de la femme fatale Yvonne DeCarlo, i la cosa acaba en catàstrofe. És una pel·li que les cadenes mai posen. La consideren una antigalla. Són d’allò més miops. Aquest és el film que aquests dies haurien de programar. A casa podríem jugar a endevinar qui acabarà fent, en el futur Govern, el paper de Burt Lancaster.

LISBOA SENSE FADO .– Sempre mirem a casa els viatges que fa Halldor Mar pel món mundial (Katalonski, TV-3). Canta i toca la guitarra amb molta simpatia. Però aquesta setmana ha comès un pecat que trigarem a perdonar. Ha estat a Lisboa i no ha sonat ni un fado. Hem escoltat cançons de Joan Dausà, del grup balear Antònia Font, de Sopa de Cabra, i així tota l’estona. Home, ja sabem que el lema del programa és «el món parla català», que és un d’aquests eslògans que a TV-3 l’exciten tant que et compren 20 o 30 capítols del programa, de cop i sense queixar-se. D’acord, el món mundial parla català, no discutim. Però un viatge a Lisboa, sense ni un sol fado, és fins i tot delictiu. A casa hem anat a Spotify i hem posat el gran fadista Antonio Rocha. Per compensar.