Quan el teu assetjador és el teu cap

Aquesta setmana, en el seu debut al capdavant de Salvados (La Sexta), Gonzo s’ha volgut desmarcar de la dolenta actualitat política i s’ha endinsat en un tema molt més seriós: l’assetjament. Ens n’ha presentat tres casos. Una secretària de direcció de Criteria Caixa, una empleada d’El Corte Inglés de Santiago de Compostel·la i una cuinera d’una empresa gallega. En els tres casos, a la violència de l’assetjament s’hi uneix el fet que els assetjadors eren els caps directes de les assetjades. ¡Ah! Quan la violència l’exerceix un superior en l’escala laboral, la situació és encara més canalla. Aturem-nos en la humil cuinera gallega. Recordava, entre sanglots reprimits, que el primer dia d’entrar a l’empresa estava molt contenta. La seva precarietat econòmica era insuportable, i aquella feina significava per a ella que la seva filla pogués estudiar. Però de seguida va topar amb la realitat del seu cap i propietari, o sigui, del seu ocupador, que actuava amb tota la prepotència afegida de qui sap que si no és complagut pot fer-te fora. «Eren les seves normes, les seves lleis, no acceptava un no per resposta, fins i tot li havia de demanar permís per anar al bany. En qualsevol moment ja es posava darrere meu, tocant-me, i més. I jo arribava a casa, i em ficava a la dutxa, i em rentava, i em rentava...». No va poder suportar-ho. Ho va denunciar. I Gonzo li va preguntar: «¿Com va anar el judici». I ella va contestar: «La jutjada era jo». Felicito a Gonzo  des d’aquí. Per la seva serietat a abordar l’assetjament. Per donar-hi visibilitat. Per la delicadesa amb què ha tractat les víctimes. I per mantenir, i no defraudar, l’esperit de Salvados.

PABLO IGLESIAS, INCÒMODE.– Li estava preguntant Ana Pastor, a El objetivo, a Pablo Iglesias, si estava segur que, després de les eleccions, el veto a la seva persona hauria caducat i si passaria a negociar de nou amb Pedro Sánchez la seva entrada en el Govern.  ¡Ah! No li va agradar a Pablo aquesta reflexió. I, visiblement incomodat, va exclamar: «A Pedro Sánchez tu no l’entrevistes com m’entrevistes a mi. ¿Tu li faries la pregunta de si assumiria que el vetessin com a president? ¡A ningú, a cap líder de cap partit, se li fa aquesta pregunta!». Home, comprenguem el Pablo. Abriga la il·lusió que després del 10-N la seva relació amb Sánchez torni a la casella de sortida, la d’abans del veto. O sigui, passar ratlla i tornar a començar.