TV-3: cada paraula prohibida és una arma

Davant d’una gran pantalla, Toni Cruanyes, el presentador del TN vespre (TV-3), ens va ensenyar dimarts les paraules i frases que la Junta Electoral ha prohibit que TV-3 utilitzi a partir d’ara fins al 10 de novembre. «Ni presos polítics, ni exili, ni consell de la república, ni consell de la república,assemblea de càrrecs electes....  ¡Ah! S’ha d’analitzar això de prohibir expressions i paraules. Molt sovint causa l’efecte contrari del que es vol. Una manera enginyosa de contrarestar la prohibició i alhora burxar és començar cada dia, a cada informatiu, repetint l’ordre de la Junta Electoral. O sigui, anar repetint sistemàticament les paraules que els impedeixen pronunciar. De fet, a TV-3 ja ho estan fent: al TN migdia de l’endemà, dimecres, ja ens van dibuixar a la pantalla, una altra vegada, les paraules condemnades. ¡Ah! És d’una efectivitat colossal. Es transforma la prohibició en una arma. Un bumerang.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Record que als anys 90 es va prohibir als periodistes del Canal 9 (Televisió Valenciana) utilitzar paraules considerades «excessivament catalanistes», molt mal vistes pels sectors de la llavors anomenada dreta regional. Es va arribar fins i tot a confeccionar un diccionari de vocables censurats. Per exemple, no es podia dir segell, ni vacances, ni esport, ni argent, ni promès. S’obligava a dir sello, vacacions, deport, plata i nuvi o novio.  I així fins a les 543 paraules. Allò va provocar una conya general. I el canal va acabar malament.

A TV-3, sobretot des que l’han transformat en cheerleader del procés, s’ha generalitzat una subversió lingüística –i conceptual– molt curiosa. Per exemple, quan es produeix alguna catàstrofe que afecta tot l’Estat, n’analitzen l’efecte a Catalunya i després utilitzen sempre l’expressió: «I a la resta de la península...». Utilitzen la paraula península per evitar dir «i a la resta d’Espanya», perquè seria reconèixer que Catalunya forma part d’Espanya, i això per a ells és fatal. Un altre truc molt particular és l’adjectivació davant d’un esdeveniment de masses. Quan la manifestació és proindepe, sempre «¡és un clam!». Una cosa encoratjadora i vibrant.  Quan és de signe constitucionalista, ni és clam, ni encoratja, ni res. ¡Ahh!