Anar al contingut

TU I JO SOM TRES

Funeral per Ana Belén: va al cel i torna

Ferran Monegal

Sempre m’ha subjugat l’art de la necrològica, una de les branques més boniques del periodisme. Una necrològica és una filigrana que acostuma a enaltir la figura del finat, alhora que reconforta la família. La vídua, els fills, els germans, la parentela en general del difunt o difunta, queden eternament agraïts. I el periodista eixampla de manera colossal la seva cartera d’amistats i adquireix molt prestigi. Una variant molt entretinguda d’aquest art és la necrològica en vida. ¡Ah! És una forma de divertiment enginyós, útil i la mar de positiu, perquè finalment el mort és viu i, en lloc d’aflicció i de dolor, hi ha alegria. I el mort pot assistir al seu propi funeral i disfrutar veient com l’estimen els seus familiars i amics.

El meu germà bessó televisiu ha realitzat alguna vegada necrològiques en vida en La Sexta noche, de manera intermitent. Per exemple, al presentador Iñaki López i també a Xavier Sardà. Els dos van quedar anímicament molt enfortits. Ara, en el canal #0 de Movistar +, acaben d’estrenar un programa de funerals en vida titulat ‘El cielo puede esperar’És boníssim. Està fet amb mitjans complerts, amb gran enginy i amb un exquisit sentit de la ironia. El treball dels guionistes és finíssim. Escriuen uns comentaris, en forma de botifarrons, saborosíssims. Aquesta setmana la difunta era Ana Belén. ¡Ah! La vam veure asseguda en algun lloc del cel, una habitació blanca, pulcra, des d’on va assistir al seu propi sepeli en vida, per circuit tancat de TV.

En una bonica sala de pompes fúnebres s’amuntegaven amics i familiars, tots de rigorós dol. Va començar prenent la paraula Miguel Ríos. Va dir: “Jo vaig ser el primer a conèixer l’Ana. Que ho sàpigues, Víctor, el primer vaig ser jo”.  I Víctor Manuel, en el seu paper de vidu, assentia compungit. Edu Galán, de ‘Mongolia’, amb molt sentiment, deia: “Jo sempre porto una foto de l’Ana a la cartera. Una foto seva, en pilotes, sortida de la pel·lícula ‘La pasión turca”. ¡Ah! Estava afectadíssim. I, d’entre la gentada, algú va cridar, no sé si va ser Wyoming, o Maria Barranco, o Gurruchaga o Resines“Ara ja no és ‘La puerta’, sinó ‘La muerta de Alcalá’, i el plor era majúscul.

Conclosa la cerimònia fúnebre, Ana Belén va tornar del cel, va entrar per la porta i tots es van posar a cantar aquella rumba de Peret, ‘El muerto vivo’. Hem disfrutat de valent.