Dràcula, ‘mon amour’

Stoker no parlava tant del vampir com de tot allò que el món victorià volia reprimir: el desig, la malaltia, l’estranger i desconegut, la pèrdua de control. El comte no és només una criatura nocturna que xucla sang; és el mirall del que la societat tem i, alhora, desitja. El llibre destil·la l’angoixa davant la modernitat i transforma aquestes inquietuds en una figura fascinant, perversa i irresistible. Darrere de la seva capa s’hi amaga la por a l’altre, però també la por a nosaltres mateixos, a reconèixer que el que ens espanta ens atrau.

Una metàfora del desig i de la fragilitat humana que el 2025 ha desplaçat per complet la castanyera i omple els carrers de pobles i ciutats de passatges del terror, com aquell en què –llegia l’altre dia en aquestes pàgines– cal firmar un document assumint fins i tot "risc de mort" abans d’entrar. És una extreme house en la qual el visitant renuncia voluntàriament a la seguretat per submergir-se en una experiència que promet terror físic i psicològic.

Notícies relacionades

Extorsió russa a ‘Salvados’

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest novembre

Diuen que la por controlada activa les mateixes zones del cervell que el plaer, que és una dosi d’adrenalina sense conseqüències. I potser, en un món hipercontrolat i digital, necessitem aquests espais d’imprevisió.

Com deia el protagonista de Dràcula, Jonathan Harker, al descobrir el castell del comte: "Estic submergit en un mar de meravelles. Dubto, tinc por, penso coses que no m’atreveixo a confessar ni a la meva pròpia ànima". La por, ja ho sabia Stoker, és inseparable del desig i de la curiositat. Segurament les cases extremes i els túnels del terror omplen aquest buit de seguretat. Ens hi endinsem com qui busca una bellesa que el sobrepassi. Potser tots portem dins una mica del desig draculià de vida eterna, una gana atàvica que només la por, paradoxalment, ens recorda.