Debi Mazar: "Ava Gardner no es va aturar mai, jo tampoc"

D’origen letó (el seu pare va néixer a la República Socialista Soviètica de Letònia), Debi Mazar (Nova York, 1964) va començar a fer-se popular després de ser una d’assídua en els videoclips de Madonna. Del vídeo va saltar al cine, on ha aparegut en pel·lícules ('Bales sobre Broadway', 'Batman forever', 'Girl 6', 'Coses que no et vaig dir mai', 'Be Cool'...) i sèries ('Civil wars', 'Entourage. El séquito'...). En el seu últim treball encarna Ava Gardner a la producció de Movistar+ 'Arde Madrid’. Curiosament, no és la primera vegada que interpreta una diva de Hollywood: al film mut 'Return to Babylon' (2013) es va posar a la pell de Gloria Swanson.    

¿Què li va passar pel cap quan li va trucar Paco León

Soc amiga de Rossy de Palma, i estàvem en una festa a Nova York quan em va parlar per primera vegada de Paco León i del seu projecte. Em va dir que estaven buscant una Ava Gardner i li vaig explicar una anècdota que em va passar amb Frank Sinatra, que em va dir, fa ja molts anys, gairebé 30, que jo li recordava a la seva Ava. Jo era al costat de Madonna i ni tan sols la va mirar a ella, la va apartar cap a un costat i es va posar a parlar amb mi. I d’aquesta forma ens vam posar en contacte Paco i jo. Jo vaig començar a veure les seves pel·lícules, ‘Kiki, el amor se hace’, ‘Carmina o revienta’ i em va semblar un director diferent i amb coses per explicar. Vam tenir una conversa per Skype i em va dir que no volia fer un 'biopic' a l’ús. D’alguna manera vaig sentir que estava predestinada a fer-ho. A més, em venia de gust venir a Espanya. També soc amiga de Pedro Almodóvar, i sempre he volgut que fes una pel·lícula en anglès, per veure si hi podia sortir [rialles], però al final el somni s’ha complert al revés, he sigut jo la que ha vingut a rodar Madrid. El Paco m’ha canviat la vida.

Paco León va dir abans de triar l’actriu que no era necessari que tingués una semblança física amb Ava Gardner, però sí tenir el mateix esperit. ¿Què té en comú amb ella? 

Vida, sexualitat, passió, aventura. A mi m’encanta riure, ballar, beure, cuinar, entretenir, moure’s tota l’estona. Ella no es va aturar mai, jo tampoc. Ella era alcohòlica, jo no, en això no ens assemblem [rialles]. Jo tinc responsabilitats, fills. Les nostres carreres com a actrius tampoc és que s’assemblin molt, però jo admiro tots els reptes als quals es va enfrontar.

Vostè ja ha treballat amb Isabel Coixet

Són molt diferents, però saben perfectament el que volen, treballen amb les vísceres. Són molt intel·ligents la Isabel i el Paco, molt específics a l’hora de donar indicacions i, sobretot, el que més m’agrada és que són passionals. Són directors molt potents i mai es queden a mitges de res del que intenten fer i, el més important, treuen el millor dels actors. M’encanta treballar a Espanya. En aquest cas, per exemple, es tracta d’una comèdia, però no és lleugera. El Paco li ha donat molta profunditat per parlar d’altres coses importants, és un tipus d’humor que transforma la foscor, és a dir, l’època franquista, en rialles i llum.

¿Què creu que és el que li va agradar més a Ava Gardner d’Espanya?

Jo crec que ella va ser capaç de ser lliure aquí. Era una actriu molt coneguda a tot arreu del món, però volia escapar-se de Hollywood. Aquí podia anar-se’n a una corrida de toros, a ballar tota la nit, emportar-se a casa uns ‘cantaores’ de flamenc. Les regles de Hollywood l’oprimien i la feien infeliç. Venia d’un matrimoni amb Frank Sinatra que s’estava enfonsant i en volia escapar. I per això es va quedar tant de temps a Espanya, més de deu anys. Tenia una casa preciosa. Era assídua a les Ventas, al Corral de la Morería, a Chicote, a petits restaurants on sopava amb Dominguín. I jo d’alguna forma he fet el mateix recorregut, m’he submergit en el seu món, m’he vestit amb la seva roba. El Paco m’ha convertit en l’Ava i també m’ha fet estimar Madrid tant com el va estimar ella. Ara tinc targeta de resident i considero Espanya com una nova casa per a mi.

¿Què va ser el que li va agradar més del projecte?

Els guions de l’Anna. Tan precisos, plens de detalls, molt elegants. És una gran escriptora. Cada personatge, cada episodi té una cosa que el diferencia. Ella fa una investigació profunda a l’hora d’explicar com va ser Espanya, amb les seves llums i les seves ombres des del respecte, però també amb un toc molt modern i un punt iconoclàstic. Crec que és més que una simple sèrie de televisió. Crec que és una immersió dins de l’època des d’un punt de vista únic. I t’ho creus, perquè han aconseguit capturar la idiosincràsia del moment.

¿Triomfaria aquesta sèrie fora d’Espanya?

Crec que seria un gran èxit. Perquè és històrica, té humor, utilitza esplèndidament la música, té uns títols de crèdit que ja enganxen només veure’ls. La figura d’Ava Gardner pot ser sens dubte un incentiu per generar curiositat, però no es queda només en això. Crec que el públic, tant d’aquí com de fora, sabrà apreciar l’originalitat amb què retrata l’època. A més, crec que en aquests moments els EUA no són un lloc feliç, i necessita estímuls que li tornin l’alegria. La sèrie funciona com un tret, si es comença a veure-la no es pot parar, genera addicció.

¿Què creu que va simbolitzar Ava Gardner a l’Espanya de Franco?

Va aportar una mica d’esperit hedonista. Ella no tenia por de res, era un esperit lliure, portava la revolució incrustada en el seu ADN. Es comportava com un home del moment, bevia, mantenia relacions sexuals amb qui li donava la gana, no volia que ningú la jutgés. Suposo que la seva arribada i el seu comportament va haver de generar un gran contrast amb la societat catòlica del moment. Ella va portar una glopada d’aire fresc en un moment en què no hi havia llibertat. Però ella no volia donar lliçons a ningú, per part seva no hi havia cap intenció d’alliberar la dona espanyola de les repressions que pogués patir, tot i que sí que és veritat que tenia una aura que contaminava tot el que tenia al seu voltant.

¿Coneixia la història d’Espanya?

Clar que coneixia la dictadura franquista, però mai m’havia parat a reflexionar-hi gaire. Jo crec que l’Ava és com una peça d’escacs al mig d’alguna cosa més important que és en realitat del que volien parlar l’Anna i el Paco. Em vaig documentar sobre aquell període històric, i ells em van explicar moltes coses que jo volia saber, preguntes o coses que em xocaven o em sorprenien.

¿Falten més Ava Gardner avui dia, que respirin aquesta llibertat?

Les dones ja fem el que volem. És necessari que es continuï construint una societat sobre els valors feministes d’igualtat en tots els aspectes. Això és meravellós, però crec que ara podem decidir i que podem ser perfectament independents. Però si vull quedar-me a casa cuidant-me dels nens, no crec que hi hagi res de dolent en això. L’important és que la dona tingui poder de decisió sobre la seva vida. Crec que ja hem passat l’època en què estàvem sotmeses a l’influx del mascle.

¿Creu que aquesta és una sèrie feminista?

No m’agrada la paraula aplicada a aquesta sèrie. Jo no crec que sigui feminista, crec que és una sèrie sobre trobar un camí propi, sobre l’apoderament, més aviat. Prendre les decisions que tu creguis convenient, ja siguis home o dona. Totes les dones en la sèrie són fortes, i això m’encanta. Però no la considero només feminista perquè també els homes en surten reforçats.

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

¿Li agradaria treballar amb Pedro Almodóvar, ara que ja sap una mica d’espanyol?

Bé, el que he après ha sigut perquè m’agrada. Espero saber-ne més per poder-me comunicar amb la resta dels meus companys. És clar que m’agradaria treballar amb ell, però mai l’hi demanaria. Ja ho sap, si algun dia em vol, hi seré.