'Wanderlust': el sexe porta problemes

¿La monogàmia és possible? O, més ben dit, ¿una monogàmia feliç és possible? Moltes històries s’entossudeixen a negar-ho. Per exemple, Wanderlust escrita per Nick Payne fa uns anys per al teatre i adaptada pel mateix dramaturg per a una sèrie coproduïda per la BBC i Netflix, que s’encarrega d’estrenar-la divendres, 19, fora del Regne Unit.

A la sèrie, Joy (la gran Toni Collette) i Alan (Steven Mackintosh) formen la típica parella que, després d’un parell de dècades de matrimoni i criança de fills, es troba en un punt mort pel que fa al sexe. Ella ha tingut un accident de bici fa poc i, segons ell, està utilitzant les seqüeles del succés per no entregar-se al cent per cent. Però són els dos els que semblen buscar excuses per evitar el moment, per si acaba sent tan gris com de costum. "És com si estigués fora de mi mateix, observant", confessa l’Alan. "Veient-me a mi mateix... intentant desitjar desitjar-te".

'Wanderlust' conté moments d’aquesta mena de devastació emocional, però no es recrea en la misèria, sinó que troba l’humor en la desesperació, sobretot des que la Joy i l’Alan decideixen que el millor perquè, almenys, la tendresa sobrevisqui serà enganyar-se mútuament. Ho decideixen després de descobrir els seus respectius embolics: ella, amb un company del seu grup d’hidroteràpia; ell, amb una una col·lega de feina (Zawe Ashton, de Fresh meat) força més jove i fan de Warren G. 

Aviat, la infidelitat compartida es mostra com una solució relativa: el que implica és una nova col·lecció de problemes. En qüestions d’amor i desig, és inevitable no tenir-los, insinua la sèrie. Els tenen també els fills, amics i veïns de l’Alan i la Joy, cada un protagonista de la seva pròpia subtrama (alguna, com la del fill enamorat d’una fan de Jonathan Franzen, capaç de guanyar en interès la trama central).

Com la vida mateixa

Notícies relacionades

No faré crítica sobre els Sanfermines

O Eurovisió, o refundar l’OTI

Wanderlust ha sigut rebuda amb certa indiferència al Regne Unit, on es va anunciar gairebé com a porno tou, quan en realitat és una d’aquestes sèries (vegeu Dime que me quieres o The deuce) en què el sexe no és afrodisíac, sinó tot el contrari. Les escenes sense roba serveixen per despullar espiritualment els personatges, en contrast amb les que veiem en la majoria de sèries actuals, només ganxos deixats caure aleatòriament per assegurar-se la fidelitat d’alguns espectadors.

Poques sèries es preocupen per explorar el sexe amb (agredolça) serietat. I menys el sexe de dones amb més de 40 anys. Només per això, Wanderlust ja mereix un respecte. A més, en general és una delícia veure aquest repartiment (sobretot Collette, arrodonint un gran any desprésd’Hereditary) divagant amb ansietat sobre qualsevol cosa. Parlant alhora, vacil·lant, completant-se les frases mútuament o allargant-se més del compte. Parlant com persones reals.