No faré crítica sobre els Sanfermines

Pel terme Sanfermines no em ve res com a article. I no em vindrà en aquesta columna. Ho sento. És una tradició que personalment no m’agrada, i que s’ha convertit en un espectacle mediàtic a primera hora del matí des de totes les televisions, i el seu únic punt àlgid es basa en la incertesa sobre si algun toro pegarà (o no) alguna cornada a algun mosso. Ja està.

La tradició sempre explica el perquè de qualsevol festa molt per sobre de l’explicació. Però on els defensors dels Sanfermines veuen una deliciosa competència entre la rapidesa i destresa dels corredors davant la bravura descontrolada d’un animal de 500 quilos, jo hi veig desenes i desenes de mossos, alguns d’ells amb una mica de sang en l’alcohol, corrent pels carrers del centre de Pamplona, amb un pal a la mà, que tenen com a objectiu córrer davant d’un toro i procurar que no els aixafi o els perfori l’estómac. Adrenalina, se’n sol dir. D’acord.

Mai m’ha agradat veure en l’informatiu del matí un presentador prescriure allò d’"aterridores imatges que ens agradaria no mostrar-los –tot i que ho fan– les d’aquesta envestida mortal del toro a un mosso que ha perdut la vida a l’acte". Sovint passa, i el primer balanç que regula la festa sempre se cenyeix al nombre de ferits lleus o greus dels encierros, per sobre de com de bé s’ho ha passat la gent.

Sé perfectament que he dedicat un tema per exposar que no faré articles sobre aquest tema. Sobre festes semblants a diferents localitats del país i extraordinàriament vomitives, algunes finançades per institucions públiques i en les quals es degrada la figura d’un animal, ni les comento. Bons dies de festes a la gent de Pamplona. I, tot i que la tradició ni m’agrada ni l’entenc, la respecto; de la mateixa manera que m’agradaria que es respectés la meva opinió. Potser és perquè soc animalista. Potser.

Notícies relacionades

Sarah Santaolalla i els fatxes

‘La casa nostra’, la ‘sitcom’ de Dani de la Orden amb què 3Cat recuperarà l’esperit de ‘Plats bruts’

Xxxt...

Començo aquesta minisecció que publicaré quan el temps ho permeti, l’autoritat no ho impedeixi i em càpiguen els caràcters. Xxxt... Són confidències, rumors o xivatades que li arriben a un, en què poques vegades donaré noms propis com a protagonistes, però confio en l’astúcia del lector per endevinar-lo. Aquest és el primer: està boig per tornar i ser l’estrella, però sempre ha sigut molt car.