Javier Olivares: "'El Ministerio del Tiempo' necessita un repòs"

La seva predilecció per la història el va portar a llicenciar-se en aquesta matèria, però la carrera de Javier Olivares (Madrid, 1958) ha transcorregut pel món del guió, en sèries com Los Serrano i Los hombres de Paco. No obstant, aquesta passió pel passat col·lectiu l’ha portat a crear ficcions com Isabel, Víctor Ros i (en aquest cas amb el seu germà Pablo) El Ministerio del Tiempo. Avui (22.00 h) TVE n’emet l’últim capítol i ell se’n va amb un somriure als llavis.

–Sona a comiat.

–Simplement és un cicle. No hi ha cap decisió per part de TVE, cosa que, d’altra banda, no és res de nou, perquè no n’hi ha hagut mai. Aquest cicle està tancat i, si hi ha més sèrie, formaria part d’un de nou.

–¿En un altre canal d’emissió?

–Parlo de temes merament narratius. La sèrie pertany a TVE i el primer pas l’ha de fer la cadena.

–Parli’m del capítol final.

–No explicaré gaire cosa perquè, segons els audímetres, no anem gaire pròspers, i només falta que jo expliqui les sorpreses. 

–¿L’últim canvi de dia, per donar pas a OT, els ha perjudicat?

–Quatre dels vuit capítols de la primera temporada es van emetre en dies o hores diferents, les gravacions sempre han trigat molt, ara es canvia de dia... No m’estic queixant, perquè tot directiu té el poder de decidir, només faig una relació de les situacions que hem patit. I, a pesar d’això, hem rebut més de 50 premis; hem sigut, segons Kantar Media, número u en xarxes socials, trending topic setmana rere setmana. Hem tingut dades boníssimes de consum en diferit a la web...

–No es poden queixar, no...

–I es donen paradoxes com que dimarts passat recullo un premi a la millor ficció espanyola de l’Acadèmia i havíem tingut un 9% d’audiència. El Ministerio del Tiempo potser viu fora del seu paisatge natural.

–¿I quin és aquest? 

–Sempre crec que és la televisió pública, però les audiències fan pensar que potser el seu públic és un altre.

–En aquest últim capítol fa un homenatge a Chicho Ibáñez Serrador.

–Probablement jo no m’hauria dedicat a això sense el treball de Chicho Ibáñez Serrador i Jaime de Armiñán. Per a mi són mestres moltes vegades oblidats i jo intento recordar-los sempre. Amb aquest últim capítol, el que busco és que el final quedi ben amunt. És com l’episodi de Felip II, però més còmic, molt irònic, molt directe. Serà especial.

–Deu ser divertit escriure una sèrie tan plena de referències còmplices. 

–Aquesta és la part final de la guinda i t’hi diverteixes. Però és la sèrie més difícil d’escriure que he fet mai.

–¿Per desconstruir la història? 

–I per l’ajustada producció. El que se’t pot acudir és improduïble.

–Feliciti l’equip de càsting pels personatges històrics tan aconseguits. 

–No hem buscat actors semblants, sinó bons actors. No hem jugat a buscar dobles.

–I han passat per aquí actorassos.

–Sí. Vaig llegir que els actors ens abandonen. Al contrari: s’acosten per veure si poden treballar amb nosaltres.

–L’única cosa que no els acompanya són les audiències...

–Determinades audiències, sí.

–Dic les clàssiques. ¿Són exemple que no sempre són definitòries?

–Això sí. Fa poc un diari valencià ens donava el premi a la millor sèrie amb el 45% dels vots de les 30.000 persones consultades. Cada vegada que hi ha una votació o premis escollits pel teleespectador, com a Fotogramas, la primera vegada que va donar-ne un a una sèrie, guanyem.

–I han rebut dos Ondas consecutius, cosa que és una proesa.

–I tenim un premi Feroz... Més de 50. I t’assabentes que han utilitzat El Ministerio... als instituts, i als Cervantes; que fora s’estudia castellà amb la sèrie... I que tenim subtítols pirates en 17 idiomes diferents per veure una sèrie que parla de la història d’Espanya. I...

–¿Hi ha més?

–Sí, una petició Change.org des d’Itàlia perquè hi hagi una altra temporada. Però això no és una queixa, sinó que és un honor haver demostrat que les sèries tenen una vida que a vegades no té res a veure amb els audímetres. A més, Netflix emet les dues primeres temporades fora d’Espanya, i no és una oenagé. Si no té dades, no coprodueix una sèrie...

–Un altre èxit: el seu univers transmèdia.

–Jo tenia reticències; però, al final, el públic ens va obligar a anar més enllà. Aquesta sèrie té cinc llibres, entre ells un còmic (i un altre en preparació), un joc de taula, dos capítols de realitat virtual… ¡La de coses que hem fet per ser una sèrie que no ha interessat a ningú! [riu].

–¿Que els tuitegin la Biblioteca Nacional i el Museu del Prado dona prestigi?

 –És un plaer. Me’n vaig amb un somriure als llavis i pensant: tot això que ja he aconseguit… Aquesta ficció ha assolit unes metes que trigarà molt a assolir una altra sèrie.

–Se’n van amb «honor i reputació».

–I sabent que hem avisat la indústria de tota la vida que hi ha coses que s’han de renovar.

–¿Com li agradaria que se la definís a l’enciclopèdia de la tele? 

–Va obrir un nou camí de creativitat buscant noves audiències. 

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

–Movistar els ha donat una nova vida a Velvet; Fox, a Vis a vis… ¿La pròxima serà El Ministerio del Tiempo?

–No ho sé. El que sí que sé és que necessita un repòs per continuar. Han sigut tres temporades molt intenses i, si hi ha més Ministerios, s’han de fer amb unes altres condicions. No parlo d’economia, sinó de temps. Per pensar i perquè tinguin el mateix nivell. Si no, no val la pena.