Brays Efe: "De 'Paquita Salas' n'he après que l'èxit no està fora, sinó dins d'un mateix"

–Només s’han emès cinc capítols de Paquita Salas, però una actriu de Hollywood ja s’ha posat en contacte amb vostès per fer-ne un remake als EUA. ¿Qui li agradaria que donés vida al seu personatge?

–¡Buf! Primera notícia... És complicat, perquè el podria fer molta gent, però em costa imaginar algú. Crec que hauria de ser Jonah Hill, perquè potser jo em vull assemblar a ell [riu]. I si fos una dona de 50 anys, ho farien increïble Lily Tomlin o Jane Fonda.

–¿En algun moment es va imaginar que el seu treball arribaria fins aquí?

–Mai; no vaig pensar mai en l’èxit que ha tingut ni que la sèrie seria nominada en uns premis [ha aconseguit tres premis Feroz, atorgats per la crítica]. Quan vaig llegir els guions em van encantar i vaig pensar que hi hauria gent que riuria, però mai que hi hauria aquesta reacció.

–¿El format de websèrie és un camí a seguir per la ficció a la TV?

–La pròxima cosa que ha de passar és que perdi el prefix web, perquè les sèries ja es veuen a internet, fins i tot les que es fan per a televisió. Ningú anomena websèrie Orange is the new black o House of cards i es fan per a una plataforma digital. No sé si la websèrie és el camí, però les plataformes digitals ja són el present i no el futur. Part de l’èxit de Paquita Salas és que la pots veure com, quan i on vulguis. 

–¿Hi haurà segona temporada? 

–Sempre dic el mateix: és un tema complicat, perquè jo no tinc potestat per explicar-ho, però les persones implicades en la sèrie estem molt contentes i molt agraïdes, i tots la volem fer. 

–¿Com li agradaria que seguís el seu personatge?

–Ha agradat tant, que tothom opina, i sento que es tendeix a pensar en coses molt grans, com canviar-lo molt. Hauria de seguir la línia de la primera temporada. Encara ens queda molt per conèixer. Jo faria una història senzilla.

–¿Físicament tenen algú real en qui inspirar-se per a aquests nous episodis?

–No, però sempre diem que a The ­good wife la protagonista cada temporada té un pentinat diferent. I una opció són uns cabells curtets, molt vermells, però no està tancat. Fem la broma que la inspiració podria ser Pilar Rahola [riu].

–Diuen que va patir una miqueta durant la transformació física...

–Patir és exagerat, tot i que la transformació era exigent. No m’afaito mai i això de fer-ho cada dia… Hi va haver una part de dolor, perquè la pell es ressent, i l’últim dia plorava, perquè em feia mal... I la depilació també va ser un tema curiós. Però ho vaig fer encantat, perquè aportaria molt al personatge.

–¿Va tenir un xoc el primer dia que es va veure al mirall caracteritzat? 

–Sí. Va ser una sensació forta. Vaig dir: «¡Caram! ¡Quina feinada!; és un look superpotent i ho he de fer molt bé per estar a l’altura d’això».

–¿Pretenien assemblar-se a algú?

–Del look sí que es van buscar semblants, com els cabells de Terelu [Campos]. Vam anar al perruquer amb una foto d’ella perquè fes les metxes el més semblants possible. Però a nivell de personalitat, vaig tenir la sort que és un guió que està molt ben escrit, amb un personatge molt ben dibuixat en el paper. 

–¿Què li deu Paquita Salas a Gran hermano?

–Havíem quedat a casa d’un dels directors per menjar un cocido. És un programa que ens reuneix al saló de casa amb els amics. El volíem veure per inspirar-nos. Ens agrada molt el món del reality, perquè hi veus una cosa que li falta a les sèries, que és la veritat. Veus gent de veritat, algú que plora o s’enfada i dius: ¿per què no s’enfaden així a les sèries?. I ho envejo.

–Però en aquests programes també hi ha molt de guió, ¿no creu?

–Hi ha guió, però no significa que les emocions siguin mentida. Quan algú plora, ho fa de veritat i no com es fa a les sèries. Aquesta forma de realitat m’inspira.

–¿Què ha après de Paquita?

–El que ha après ella: l’èxit no és el que penses, sinó que és en un altre lloc; no on diuen els altres, a fora, sinó dins d’un mateix.

–Vostè va ser víctima de bullying. 

–Sí, a l’escola i a l’institut. Soc una persona molt divertida a la vida i m’agrada molt riure’m de mi mateix. I m’agafo amb lleugeresa l’important. L’humor és això: ser capaç de riure’t de tot, fins i tot del pitjor. Haver patit bullying ha fet que desenvolupi la personalitat i una manera d’enfrontar-me al punt de vista sobre mi mateix.

–¿Li fa mal encara parlar d’això? 

–No. Pot sonar estrany, però sento que m’ha fet la persona que soc avui. És el que hi ha. Com a conseqüència d’això, soc així; ara mateix soc una persona feliç. M’agrada la meva vida i les coses que faig, amb els meus problemets, com tothom, però m’agrado. Tot el que m’ha passat m’ha portat fins aquí.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

–¿Què li diria a algú que està passant per aquesta situació?

–Que, encara que a vegades és difícil veure-ho, no es rendeixi. Al final, tot surt bé, de veritat, i que no perdi l’esperança, que lluiti, que demani ajuda i parli amb la gent. Que s’acaba tirant endavant i que la vida és meravellosa. És important que es parli d’això, perquè la gent sàpiga que passa i que s’acaba també.