Antonio Dechent: "El meu personatge és el d'un cínic simpàtic"

El sevillà Antonio Dechent és d’aquells secundaris que sempre estan bé, actuïn en teatre (va ser La extraña pareja de Joan Pera), cine (Los Borgia, Salvador (Puig Antich) o tele (La Mari, Cuéntame...). Ara és Ricardo Heredia, l’amic, soci del bufet i advocat de l’amnèsic Juan Elías de la sèrie Sé quién eres, creada per Pau Freixas, que emet Tele 5 (22.40). 

–Vostè és un andalús que no para de treballar a Catalunya.

–Sí, sí. Fa molt que treballo aquí. Fixa’t que des de mitjans del 2014 vaig estar un any i mig amb Joan Pera fent La estraña pareja. A l’acabar, vaig fer el telefilm 13 días de octubre. I més tard, un altre film per a tele, La Xirgu. A l’acabar, vaig rodar Secuestro, de Mar Targarona. I aquesta sèrie, que hem rodat a Barcelona, així que he vist tot el procés des del principi.

–S’haurà de treure el passaport…

–Per què, si ja soc d’aquí, ha, ha, ha.

–¿Com li va arribar aquesta oferta?

–Em van trucar per fer una prova a Madrid, la seqüència més complicada de la sèrie, en què intento esbrinar si Juan Elías ha perdut realment la memòria. Al cap de tres dies em van trucar per donar-me el paper.

–¿I el seu personatge arriba a esbrinar si Juan Elías és amnèsic o no?

–No ho esbrina mai i tampoc li importa. En el meu personatge el que prima és l’amistat. I la confiança en la capacitat de picaplets de Juan Elías. Fins i tot l’hi diu així, directament.

–¿I els tirants que usa a la sèrie?

–És part del seu vestuari. Jo em veig massa empaquetat, però bé. Perquè, tot i que és el soci del bufet, té una certa deixadesa, cosa que fa que sigui una mica diferent dels altres advocats. Com també ho és el seu cinisme simpàtic. Aquesta simpatia li permet ser un tipus més normal, capaç de dir unes barbaritats increïbles, per exemple, sobre les dones. Però és el com ho diu el que li permet ser un personatge que cau molt bé. Almenys, és això el que espero. Però aquest contrapunt també el fa ser un sospitós més.

–¿Després d’aquest paper, què farà?

–Me’n vaig amb el meu amic Agustín Díaz Llanes, el d’Alatriste, en què també vaig actuar, a les Canàries per rodar Oro, una pel·lícula d’aventures ambientada al segle ídem, una barreja entre Aguirre, Grupo salvaje i Apocalypse now, sobre 12 soldats i una dona, perduts a la selva sud-americana, buscant or, amenaçats pels indis i les feristeles amazòniques. I després un paperet a Señor, dame paciencia, d’Álvaro Díaz Lorenzo.

Notícies relacionades

Francesc Garrido: "Fer un personatge ambigu, com aquest, és divertit i excitant"

Aida Folch: "No havia tingut mai abans una exigència tan gran com a 'Sé quién eres'"

–Vaja, que vostè no para…

–M’ho posen difícil per poder asseure’m. Jo sempre dic que he tingut molta sort perquè no he tingut sort: he fet de tot, però molt no ho he escollit jo. I això ha estat molt bé. Si hagués pogut escollir, potser hauria pogut fer un protagonista. Així he pogut fer moltes més coses: Smoking room, A puerta fría i molts altres treballs amb els quals he pogut aprendre. Com aquesta sèrie.