Colman Domingo: "Ara veurem un Victor Strand més sentimental"

L’actor i dramaturg Colman Domingo va visitar recentment Espanya per promocionar la segona tanda d’episodis de la segona temporada de la sèrie 'Fear the walking dead', que estrenarà AMC la matinada (3.00 hores) de dilluns que ve, 22 d’agost.

–¿Com serà l’evolució de Victor Strand, el seu personatge, en aquests nous capítols? 

–La pèrdua de tants éssers estimats serà un repte per a les seves habilitats de supervivència. Amb Thomas tenia una proximitat i unes obligacions que el lligaven. I el que ha portat a terme ha sigut gairebé un assassinat per misericòrdia. Ell encara està patint els efectes d’aquella mort i està literalment perdut al mar. Aquesta mena de coses poden debilitar-lo o, en canmvi, fer-lo més fort. I jo crec que, en el cas concret de Victor, com que ell tenia aquella capa d’acer i de força, això li permetrà acostar-se més al seu costat més sentimental.

–La sèrie va dirigida principalment a un públic masculí, però els responsables han decidit introduir-hi una història d’amor entre homes com la seva. ¿Ho veu valent? 

–A mi m’han parat pel carrer els homes més masculins que es pugui imaginar. I moltes dones que m’han dit que als seus marits els encanta el meu personatge. S’identifiquen amb Victor Strand. El fet que tingui una relació amb una persona del mateix sexe no impedeix que els espectadors s’hi puguin sentir identificats. Tenia una curiositat que era comprovar com reaccionaria la gent a Twitter i no he vist res més que missatges d’amor, entrega i generositat escrits per tota mena de persones.

–¿Esperava que tingués tant èxit aquesta producció? 

–Amb 'Fear the walking dead' hem volgut crear una bona sèrie que agradés a la gent, però, sincerament, no m’hauria pensat mai que arribés a tenir tant èxit. Me n’alegro, per descomptat, però tot això m’ho prenc amb un gramet d’escepticisme. 

–

¿No resulta una càrrega pesada per a aquesta sèrie el fet de ser filla o germana de 'The walking dead'? 

–Sí, absolutament. Hi ha risc de guanyar o perdre fans de 'The walking dead' perquè és lògic que sigui així. La gent vol el que vol. No volem que els espectadors pensin que això és una altra sèrie de zombis. Més aviat, és un drama familiar amb zombis a la perifèria. La pressió està a trobar la nostra pròpia història.

–Vostè es va mostrar reticent a acceptar aquest paper, però finalment hi va accedir perquè l’atreia com estava descrit el seu personatge. ¿Ha pensat què hauria passat si l’hagués rebutjat? 

–Doncs que no estaria aquí fent aquesta entrevista. Seriosament, si hagués dit que no, no sé què hauria passat. Sovint un es pregunta sobre les eleccions professionals que fa, però això encaixa dins d’unes grans decisions laborals que ja havia pres uns mesos abans. Jo faig altres coses, com escriure i dirigir teatre. Sempre estic fent alguna cosa, i em sento igual de feliç en un teatre amb 50 o 100 butaques. Però també em sento molt a gust fent una cosa que veuen 12 milions de persones a la setmana. Francament, no està malament.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

–¿Un home que és tan apassionat pel teatre com vostè, què troba més a faltar quan es posa a fer cine o televisió? 

–La veritat és que el que més trobo a faltar del teatre és la relació entre l’artista i el públic. Pot sonar a tòpic, però és una mica la idea del curandero. És com les esglésies: un hi va, medita i es cura. Això ho trobo a faltar. Aquesta idea de la respiració, la vibració i sentir la gota de suor de l’artista és fantàstica.