pantalles

Les sirenes existeixen

2
Es llegeix en minuts
Mikel Lejarza
Mikel Lejarza

President d'Atresmedia Cine

ver +

No és fàcil dir qui va inventar la televisió. La resposta més comuna és que va ser l'escocès John Logie Baird, però qui va idear el tub de raigs catòdics va ser el rus Vladímir Zvorikin; l'alemany nascut a Polònia Paul Gottlieb va descobrir el disc que porta el seu propi nom, una aportació decisiva en el desenvolupament dels primers televisors. Sense el nord-americà David Sarnoff, el mitjà no hauria tingut mai la imprescindible estructura empresarial per al seu llançament comercial. I per als amants de les històries de perdedors romàntics, va ser Philo Taylor Farnsworth qui, al desenvolupar el primer dispositiu per recollir imatges electròniques, va possibilitar que avui existeixin això que encara anomenem televisors, encara que ningú l'hi reconegués en el seu moment. No obstant, basta que es produeixi el més mínim èxit d'un programa perquè els seus responsables presumeixin d'haver sigut ells els que van inventar la televisió. No és criticable en excés: en tots els ordres de la vida, els èxits tenen molts pares, els fracassos, cap. I la tele és un èxit indiscutible. Però la realitat és que fa anys que les aportacions en clau de novetat són escassíssimes i el mitjà s'ha habituat a plantejar-se el futur a partir de l'estudi de les dades del dia anterior i a reciclar i repetir fórmules d'èxit provat. Això explica un panorama ple de ressons i cada vegada amb menys veus.

Notícies relacionades

La pròxima temporada internacional ho mostra amb rotunditat. Els grans estudis aposten per èxits contrastats; per sèries episòdiques capaces de ser consumides sense necessitat de seguir la trama setmanalment; per drames de detectius, metges, famílies i superherois vistos mil vegades; i el que crida més l'atenció, per remakes de pel·lícules i ficcions antigues com l'adaptació de Minority report o el retorn de X Files. L'absència clamorosa de grans apostes per la comèdia descriu finalment el que serà una temporada tradicional en què una vegada més s'envien les velles glòries al rescat davant l'absència de noves alegries. Després de moltes dècades d'existència, en la televisió fa la impressió que és difícil inventar alguna cosa nova, però la tasca sembla impossible si del que es tracta és de clonar èxits coneguts. Perquè d'entre totes les incerteses, l'única certesa demostrable consisteix que el que avui és moda, tard o d'hora deixarà de ser-ho, i que encara que per conduir el mirall retrovisor és necessari, mirar cap endavant és imprescindible. La qüestió consisteix per tant a com fer-ho, com seguir inventant.

A Google ho tenen clar. Segons Hal Varian, el seu economista en cap, n'hi ha prou d'analitzar els consums de la classe alta i concloure que això és el que faran en el futur la classe mitjana i la més baixa. Si apliquem aquesta teoria a l'audiovisual, el futur del que és generalista està en el present de molts dels èxits dels canals de pagament. Efectivament, és possible que les tendències més significatives vagin per aquí, però la clau del que vindrà està, com sempre, al cap d'aquells que al mirar el mar no hi veuen només una immensa massa d'aigua salada, sinó un lloc habitat per sirenes, perden la por i es llancen a buscar-les. Aquests són els que inventen cada dia la televisió.