«No sento la pressió de ser filla de Joan Manuel Serrat»

-¿Com se sent després de debutar en una ficció d'àmbit estatal?

-Molt contenta. Em sembla un gran projecte i em va agradar des que el vaig llegir. És diferent del que havia fet fins ara, bastant més modern, curiosament. Els primers dies estava una mica més espantada i nerviosa, però després em vaig trobar 15 dones meravelloses a l'equip. La productora de Bambú m'ha donat també facilitats des del primer minut.

-¿I com es va rebre a casa seva?

-També molt satisfets. La meva mare i la meva tia van veure el capítol pilot abans de l'estrena, i es van posar molt contentes. N'estan encantades.

-¿I el seu pare? 

-Estava de gira a l'Argentina i no es va assabentar de res. Ara ho veurem. Ell sempre ha recolzat molt tot el que faig. Això ho ha fet amb els tres fills. Ho ha portat molt bé perquè ens ha dit: «Les castanyes que us foteu us les fotreu». La veritat és que no ens l'hem fotut, perquè hem tingut una base i un suport molt importants.

-¿Això de ser filla de Joan Manuel Serrat ajuda o és un obstacle?

-No sento aquesta pressió perquè intento no pensar-hi. El meu pare i jo ens dediquem a dues coses que són completament diferents. Ell és molt bo en el que fa i jo estic començant. Prefereixo no pensar que la gent em jutja per ser filla de Serrat, perquè seria absurd que algú em comparés amb una persona que fa mil anys que es dedica a la seva professió fent-ho molt bé i guanyant-se l'afecte de la gent. No té cap sentit. La veritat és que ni m'ha perjudicat ni tampoc m'ha ajudat. Crec que estic fent les meves coses com les he de fer: de mica en mica i a poc a poc.

-Vostè ja va treballar a La Riera...

-Va anar molt bé. Però era un ritme diferent. A Barcelona, fèiem nommés mitja jornada al dia perquè els capítols duren 20 minuts i a més feia un personatge secundari. La Riera suma sis temporades i jo vaig entrar a la quarta perquè havia de ser la parella de Peter Vives. Quan ell va haver de venir a Madrid per gravar Velvet, tots dos vam aprofitar per anar-nos-en de la sèrie... Vam desaparèixer.

-Però va reaparèixer a Madrid...

-Sí, vaig tenir la gran sort que Ramón Campos i Teresa Fernández-Valdés (productors de Bambú) van venir a veure una funció que estava fent al Teatre Espanyol amb José Sacristán, que participa a Velvet (de Bambú). La fortuna va ser que estaven preparant Seis hermanas, els va agradar molt la funció i em van oferir fer la prova. És un pas més per a mi, però una cosa molt bonica perquè ha sigut un pas relacionat amb un altre pas. Jo no vaig caure en aquell càsting de miracle, sinó que algú va apreciar el treball que feia i van decidir donar-me un vot de confiança per fer una cosa que estaven preparant.

-I a més d'actuar, toca el piano.

-Jo, com Francisca, sóc pianista però en la intimitat de casa meva.

-Com José María Aznar, que parlava català en la intimitat…

-Sí ,això deia. El piano el faig servir com a forma d'expressar-me. Vaig tenir la sort que em van fer estudiar piano des de petita i l'utilitzo per desfogar-me quan arribo a casa.

SEnD¿Quina cançó del seu pare li agrada més? ¿En té cap de favorita?

-No, perquè crec que la música, i no només la del meu pare, va per èpoques. Jo ara estic descobrint cançons que m'agraden i que abans no m'agradaven. Això va en funció de les vivències, que et fan anar elegint les cançons que t'agraden més.

-Parlant de desigualtats. ¿Fan falta més sèries de dones?

-No tant això com mostrar, a través de sèries com aquesta, l'evolució del rol de la dona. Però això també s'hauria de fer en la vida real, i no només en la ficció. No fer més sèries de dones, sinó que en aquestes ficcions hi treballin més dones.

Notícies relacionades

Comuniquin, sisplau

El que comunica l’Església

-Ara treballa en un serial de sobretaula, ¿recorda quin era el seu culebró preferit en la seva infantesa?

-Recordo que, al tornar del col·le, mirava amb l'àvia Cristal i Agujetas de color de rosa. Estaven molt bé com a distracció. Hi ha actors d'aquelles sèries que han triomfat al seu país per alguna cosa.