Hurtado: "Els autònoms no ens jubilem, perquè no ens donen ni un duro"

La seva presència al capdavant del concurs de La 2 Saber y ganar és tota una proesa, o un miracle, segons com s’interpreti el panorama audio­visual. Els números que acumula el presentador Jordi Hurtado (Sant Feliu de Llobregat, 1957) són impressionants. El 2015 celebrarà el seu 30è aniversari a TVE (el 1985 va estrenar Si lo se no vengo) i el mes de febrer va complir 17 anys al capdavant de Saber y ganar. I a més guanyant-li per golejada la batalla al temps. Els comentaris sobre el seu aspecte físic són constants. «¡És viu!» és la frase que més d’un li deixa anar quan el té davant. I tot seguit, immortalitzen el moment en fotos.

–¿No està una mica avorrit després de 17 anys al capdavant de Saber y ganar?

–No, al contrari. Aquesta és la grandesa: primer perquè tinc feina i avui dia no et pots avorrir de tenir-ne, i, a més, fem un producte ben fet, que agrada i té un èxit impressionant. És un estímul. Ens sentim molt privilegiats.

–Es faria d’or si vengués la poció de l’èxit a algun dels seus col·legues...

–Sí, però quan comences no saps si duraràs tres mesos. Dir el 1997 que Saber y ganar seria un programa de llarga durada amb les diferents situacions que hem viscut a la tele era impossible. Ara és una realitat palpable i es veu que el programa pot continuar perquè té salut, audiència i molta força darrere. S’ha consolidat com a marca de tele.

–¿No té el seu mèrit que vostè continuï en un moment en què la veterania en els mitjans ja no és un grau?

–En aquest país sempre destruïm el que funciona, el que costa molt d’aconseguir. Tenir experiència per dominar el producte i fer-ho cada dia millor és el que costa més. Això és, en definitiva, la veterania i l’experiència. Tot això es tradueix en el fet que el programa es fa millor. Sembla que això no interessi. Als EUA Jay Leno s’acaba de retirar perquè ell ha volgut. A mi m’agradaria poder fer això per estar darrere de la càmera. És una xorrada treure algú perquè fa molt temps que hi és.

–¿En tots aquests anys ha deixat algun cop de fer el programa?

–El vam haver de suspendre una vegada per afonia. Va ser tan gran que ni amb l’otorino vaig aconseguir treure-me-la. Altres vegades els refredats els passes al plató. Quan estic molt tocat, tinc a sota de la taula coses calentes, com infusions de mel i llimona, per aguantar tot el dia i anar escalfant la veu. El que empipa és que com que gravem diversos programes en un dia, mantens aquella mala veu durant tota la setmana.

–Per a aquestes ocasions no tenen un Jordi Hurtado de recanvi?

–A vegades, amb Juanjo Cardenal sí que ha passat, perquè ha tingut alguna malaltia puntual i ha estat de baixa. Va venir Jordi Royo, un reconegut actor de doblatge. Però, en general, hem tingut la sort de disfrutar de salut. ¡Toquem fusta! És el que diu l’acudit: «Si vols no tenir grip, no estar refredat i no posar-te malalt, fes-te autònom».

–No es plantegen fer tàndem amb Juanjo a la pantalla?

–El director, Sergi Schaaff, és qui mana i ha dissenyat així el programa. Jugar amb el misteri de la invisibilitat de Juanjo i la presència de la seva veu dóna grandesa al concurs. Si sortís cada dia a la pantalla, potser aquella veu no tindria la força que té. La gràcia és combinar-ho. Aquesta parella va sorgir a Si lo sé no vengo, el 1985. L’«¡Atenció, pregunta!» va néixer allà.

–Vaja, que s’han convertit en l’estranya parella…

–Sí, parella de fet televisiva (riu). Tenim molt bon rotllo. A vegades discutim de coses de continguts, però fa tants anys que ens coneixem que hi ha una gran complicitat, i això s’agraeix molt. Tu pots dir el que vulguis i ell sempre et segueix. Saps que pots llançar-te a la piscina com vulguis. Ell també em pot sorprendre a mi i a vegades riu espontàniament. Estar amb Juanjo em dóna molta seguretat i tranquil·litat.

–Un canvi visible han sigut les seves ulleres, de colors vistosos.

–A vegades, la gent em diu: «És que no canvia mai». Doncs és que no s’hi fixen. Ja que l’espai és sempre el mateix, jugo una mica amb les ulleres, que és l’únic element extern que un home pot mostrar. Com que en porto des dels 12 anys, i m’encanten, en continuo portant. No em vull operar. Amb un amic òptic, Jordi Riaza, anem buscant que siguin actuals. M’agrada ser modern en la roba i les ulleres, però m’hi he de trobar còmode, que es vegi la meva personalitat. És un gest de complicitat també amb el teleespectador.

–¿No està cansat de la cançoneta de la immortalitat d’Hurtado?

–Crec que ja ho hem capgirat i ara ens en riem. La gran vigència del programa és la seva continuïtat, que fa que la gent et vegi cada dia a aquella hora a La 2. I això fa la sensació que ets incombustible, que no et panseixes, que ets immarcescible, un adjectiu que el gran Constantino Romero també utilitzava molt.

–Potser a l’estar en aquesta franja TVE se n’ha oblidat i per això fa 17 anys que estan al peu del canó...

–No, TVE ho té molt clar i cuida molt el programa. L’ha potenciat. Al febrer vam complir 200 edicions el cap de setmana. Fer aquestes entregues des de fa dos anys ha reforçat l’espai, i això li dóna riquesa, valor i continuïtat, no com aquests programes que no saps mai quan ni com van. Per això tenim aquesta gran fidelitat del teleespectador, que diuen que és d’un 65%. La direcció té clar que Saber y ganar és el valor de La 2. Molts dies tenim més audiència que algun espai de TVE-1, i en el rànquing dels 30 més vistos de totes les cadenes, a part del Telediario i el Corazón..., sempre hi estem nosaltres.

–¿Com són les gravacions?

–Tenim dues jornades senceres. En el cas de les entregues diàries, se n’arriben a gravar cinc en una mateixa jornada, si no hi ha problemes tècnics. De cap de setmana en fem quatre per dia: al matí, un cap de setmana, i a la tarda, un altre. El segon dia acabes molt cansat. Després vénen les reunions de programa per preparar la setmana següent. Passen els dies d’una manera molt intensa.

–En el context actual de crisi, no tothom pot deixar la feina durant alguns dies per anar a un concurs de la tele.

–Sí, és complicat. Molts concursants vénen perquè estan a l’atur i poden estar tranquils, però els que tenen un lloc de treball abandonen, a vegades, per raons de feina: ja no els donen permís. Els mestresamb plaça fixa intenten aprofitar dies de vacances, canviar-se torns... Però sí, ara ve més gent que està desocupada. És un reflex de la situació social del país.

–¿En aquests anys hi ha hagut algun concursant que els hagi marcat especialment?

–Sí, Javier Dávila. Sempre deia: «¡A degolla!». I en l’aposta d’El duelo sempre optava pel màxim, 200 euros. Els contrincants el temien perquè en sabia molt i era molt competitiu. Tots els que han arribat a 100 programes sempre els recordes, com José Manuel Dorado o Víctor Castro. I l’espectador també. I això és el que té de bo l’espai: els participants arriben a ser coneguts i els anomenen pel seu nom.

–¿Aquest 65% de fidelitat que vostè comentava és la clau de l’èxit?

–És molt important. El 65% vol dir que aquestes persones no canvien durant l’emissió del programa, que no fan zàping.

–¿Quina part de culpa hi té vostè en aquest èxit?

–Som un equip. És molt important tenir bons guions i preguntes que siguin enginyoses; s’ha de ser rigorós, tenir gràcia i vendre-ho bé. El programa ha millorat amb els anys, perquè hi estic molt a gust i sóc més lliure, i això fa que estigui més relaxat. La improvisació sempre ha existit, perquè no hem tingut mai ni prompter ni pinganillo, només targetes amb les preguntes. La resta t’ho inventes, i això és un estímul. Sempre has d’estar molt viu en les gravacions per treure’n suc i fer parlar els concursants. Els insisteixo que no és un examen, només un programa de tele.

–I una curiositat. ¿De què parlen quan es reuneixen al final de l’emissió en la penombra?

–El Sergi va dissenyar l’espai sense careta d’entrada. Així que nosaltres som la careta, d’entrada i de sortida. Tots els concursants ens comenten que la gent els pregunta de què parlem. I comentem l’última prova, les pistes, fem bromes... És qüestió de relaxar-se. I al principi els diem que no estiguin tensos. Juanjo explica acudits.

–¿S’angoixen molt?

–Hi ha gent que pateix més, com tot en la vida, i altres s’ho passen pipa i donen joc. Hem vist de tot, com gent molt bloquejada. A vegades, hem hagut de parar i donar-los alguna cosa per animar-los. És la primera vegada que estan en un plató i, encara que l’ambient és molt relaxat, ho noten.

–Deu tenir mil anècdotes… 

–N’hi ha una que està penjada a You­tube. Una professora de llengua, Virtudes, sempre ho perdia tot en la prova de la calculadora. El dia que va aconseguir superar-la, va començar a cridar i es va abraçar a un altre concursant. És un moment televisiu extraordinari. ¡Fins i tot va sortir a l’APM?!

–El rap que vostè es va marcar al plató també és immortal.

–Sí, m’ho recorden sempre.

–¿Mouria 'Saber y ganar' a TVE-1?

–No cal. Tal com està avui dia la tele, tenim més audiència molts dies que altres programes de TVE-1 i no cal canviar-lo. L’important és no moure’l, perquè això és part de l’èxit.

–Però hi ha hagut algun intent...

–Vam fer una prova fa bastants anys a la una del migdia. Ens hi van posar una setmana per veure què passava. No va passar res extraordinari. Però no és el mateix estar a l’hora que estem nosaltres, en una franja consolidada, que passar a la una o les set de la tarda amb la competència que hi ha. A les vuit del vespre, per exemple, seria molt difícil competir. Aquella vegada no va pujar gaire l’audiència de TVE-1. Es va quedar en un experiment.

–Un moment crucial devia ser quan TVE va deixar d’emetre publicitat, el 2010. ¿Com ho van viure?

–De manera molt complicada, com tota la casa, amb reduccions notables de pressupost. Per això no es poden augmentar els premis del concurs.El Sergi sempre diu que li agradaria que fossin més grans, però la situació ho fa impossible. Es van passar dificultats, però això ha quedat enrere i seguim en antena.No podem donar cada setmana un pot de 100.000 euros. És impossible. Això ja ho fan les televisions privades en programes que tenen un pot d’un milió d’euros.

–Molta gent desconeix que vostè no és un treballador de plantilla a la tele estatal.

–No, no ho he sigut mai. Sempre m’han contractat. És una relació de molt carinyo i fidelitat, de conèixer la gent... Sóc lliure, però estic molt enganxat a la imatge de TVE.

–¿Així doncs, no es veu en una altra tele?

–Tots som professionals lliures i tenim un futur. No se sap mai què pot passar. Nosaltres anem molt al dia. Mentre ens renovin, seguirem aquí. No et planteges cap altra cosa en aquests moments.

–¿Li importaria jubilar-se aquí?

–No. El que m’importa és tenir sempre feina, però com que els autònoms no ens jubilem perquè no ens donen ni un duro, mentre tingui salut, si em deixen, seguiré. Seré com els actors de teatre, que els veus a l’escenari amb 80 anys.

–¿Si canviés, què presentaria?

–Un format atractiu, ben fet i potent, i que sigui clar, divertit, enginyós i honest, dins de l’entreteniment. Ja fa molts anys que m’hi dedico i hi estic molt a gust. Tinc molt clar el que m’agrada fer.

–Disculpi, però el veig d’actor a Polònia o Crackòvia…

–Em faria una mandra tremenda maquillar-me i posar-me postissos. Però jugar amb la veu sí que m’agrada.

–Encara no té un personatge polac, tampoc…

–No, però a l’APM? surto molt. Està bé perquè et dóna vida al carrer. La gent jove et demana aquella frase que s’ha fet famosa a l’APM?, «Quin embolic» o «¡Ho ha dit, ho ha dit!» i «Si que en sap el savi...» Quan les dic, els encanta. L’APM? els dóna fama i et crea un personatge.

–¿Com han influït les noves tecnologies en la mecànica del joc?

–A La parte por el todo ara ja no hi podem posar un fragment d’una música, perquè hi ha una aplicació que et detecta quina és. Això ho hem eliminat. Tampoc hi podem posar una data, perquè els concursants te la fan dir. Entre gravació i gravació, tots van buscant al passadís o els camerinos la solució als seus dispositius. Els guionistes han hagut d’esprémer molt més el seu enginy per preguntar coses que siguin més difícils de descobrir amb les pistes. A Sant Google hi surt gairebé tot.

–¿No és gaire aficionat a les xarxes socials?

–No tinc ni Twitter ni Facebook. Hi hauria de dedicar molt temps. Twitter podria ser perillós perquè en un moment donat hi poses una reacció i… El que existeix no és meu.

Notícies relacionades

Sang

L’elegant comiat de Marta Carazo

–Vostè arruïnaria les clíniques de cirurgia estètica…

–O al contrari, però una marca de crema antiaging sí que em pot fitxar perquè en sigui prescriptor. Ja que tinc una imatge tan fresca, anunciem cremes antiarrugues (riu). És una bona opció.