Dani Jiménez: "A la tele presentem la ciència com a màgia"

És el professor de Física i Química que un hauria volgut tenir a l'escola: amb sòlids coneixements, però tremendament divertit (i guapo). Amb aquesta imatge allunyada del prototip de científic, Dani Jiménez (Barcelona, 1977), pioner a mostrar els experiments a la tele a casa nostra, resulta el personatge ideal per transmetre als més petits la passió per la ciència. I això és el que fa a 'Dinàmiks' (Super3), els dissabtes, a les 10.25 hores.

-Li deuen haver dit moltes vegades que els hauria agradat tenir un professor com vostè...

-És el gran problema de la docència. Hem de donar tanta teoria, perquè està en el currículum, que ens obidem que la ciència neix amb els experiments. Nosaltres, a 'Dinàmiks', el que intentem fer és aquella meravella que va veure Galileu, que va descobrir Newton, que va viure Aristòtil, que és on comença la ciència: amb la sorpresa, amb l'experiment, amb l'observació d'un fet extraordinari i buscar després la seva explicació. I no al revés, que és com fa l'escola.

-¿I què diuen els mestres?

-Són els nostres grans prescriptors. Molts recomanen als seus alumnes el nostre programa, perquè posem al seu abast experiments casolans i molt barats de realitzar. El que als EUA es diu la ciència no formal. I és que és impossible estar fent experiments permanentment a classe. Si els nens els fan a casa, guanyen un temps. El poder de la televisió, el seu magnetisme, intentem guanyar-lo per als nens i la societat.

-Busquen la part lúdica.

-Que quedi clar que nosaltres complementem la tasca del professor, que ofereix la ciència formal. El que passa és que nosaltres ens dediquem a la ciència no formal, la més lúdica, la de l'estimulació.

-¿Aquesta és la intenció de 'Dinàmiks'?

-El programa no té com a objectiu ensenyar, sinó estimular. Que quan s'acabi busquis qui és Galileu o puguis fer l'experiment a casa i li preguntis als teus pares, als teus germans o al professor: "¿I això per què passa?". Nosaltres ho expliquems, però l'objectiu no és fer una classe, sinó que la gent disfruti aprenent.

-Vostè és físic. ¿Com se li va acudir treballar a la tele?

-Quan acabes una carrera, saps la lletra, però et falta la música. Llavors vaig començar a fer experiments per entendre moltes coses. I aquests experiments acadèmics van passar a ser cada vegada més espectaculars i es van acabar convertint en un espectacle 'per se'. Jo vaig fer el viatge invers. Amb la carrera formal, vaig aprendre moltíssimes coses, però em faltava aquesta emoció que té la ciència. I la trobo amb els experiments.

-La seva experiència televisiva va començar a TV-3, a 'El club'.

-Sí. El 2004 vaig treballar a CosmoCaixa i vaig veure que tot el que feia era molt televisiu i que no ho feia ningú més. Vaig trucar a TV-3, vaig preguntar per Albert Om, i al cap de poc començàvem la secció. Ell de seguida va entendre que podíem fer una ciència més pròxima, que expliqués coses quotidianes i que a més fos divertida. I cada vegada la vam fer més espectacular. Durant quatre anys vam oferir un experiment setmanal. Sempre li reconeixeré a Om que hagués tingut la visió de fer una secció que no existia en cap magazín. De ciència sí que n'hi havia, però en un altre format.

-¿Van ser pioners?

-Sí, a utilitzar l'experiment com una eina d'acostament a la ciència en televisió.

-Després va arribar 'La partida'.

-'El club' es va acabar i l'estiu següent vam començar 'La partida'. En el magazín hi havia un tema del qual parlàvem, mentre que en el concurs vam buscar un experiment espectacular, xulo, punyeter, sexi... i després el vam lligar amb formes de la vida quotidiana. El viatge és diferent.

-¿I quin és el truc més... sexi?

Notícies relacionades

'Desaparegut', el fenomen que ha arribat al número 1 de Netflix: "Mai m’hauria imaginat que l’èuscar m’obriria camí com a actor"

El teu frau em sona

-S'agafen dues guies i es van entrellaçant les seves més de 1.000 pàgines. Fent això t'hi pots estar una hora. Fas dos forats i hi col·loques cordes. Llavors poses cinc persones a estirar per cada costat, i les pàgines, per la fricció, no se separen. Passa el mateix amb 10 persones a cada costat. La fricció mou el món: ens mou a nosaltres, els trens, els cotxes, i també permet que les guies no se separin.

(EXTRACTE DE L'ENTREVISTA PUBLICADA AL 'TELETODO' DEL 8 AL 14 DE JUNY)