"Si ensenyo els pits, ¡serà notícia!"

Ha estat un exercici bastant fluixet aquest traspàs de poders de Samanta Villar a Adela Ucar, la nova criatura que a partir del setembre la substituirà en l'ingenu teatret de 21 días (Cuatro). El que sí que ha estat interessant és la gloriosa transformació que està experimentant Samanta Villar, després de tot aquest temps fent el programa que ara abandona. En un moment donat, mentre es vestia amb delicats modelets, li va comentar a la seva companya: «Adela, tinc un problema. Tota la meva vida he fet topless a la platja, però ara resulta que si ensenyo els pits, ¡serà notícia!». I va afegir, mentre es maquillava les galtes: «Mira, aquesta sabata em va gran. Segur que si em cau, els paparazzis em faran fotos». ¡Ah! No sabria dir-los si Samanta estava horroritzada o contentíssima, però la transmutació existencial que viu aquesta noia és digna d'estudi: ha arribat a la conclusió que tots els paparazzis del món la perseguiran, perquè s'ha convertit en una estrella. Deixem-ho en estrelleta.

Notícies relacionades

‘La voz kids’ torna a Antena 3

El negoci de la tele

EPITAFIS AMB ENGINY.– Molt entretingut el programa Vuelta y vuelta de La Sexta. Malgrat tocar un tema molt necròfil (Lo que cuesta morirse), ens han fet somriure quan ens han presentat el top ten, la llista dels millors epitafis que hi ha per aquests cementiris de Déu. A casa ens ha agradat molt la inscripció que un ciutadà de Vitòria va demanar que posessin a la seva tomba. Diu, concisament: «Que consti que jo no ho volia». Però el moment més lluminós va ser quan van visitar l'estadi de l'Atlètic de Madrid. Allà els socis disfruten d'un lloc anomenat Espacio memorial, una zona delicada i virtuosa on poden ser enterrats amb una garantia que no dóna cap cementiri del món: la seguretat que al teu costat hi descansarà un altre soci de l'Atleti, i no un, per exemple, del Reial Madrid, cosa que seria terrible.

PRESIDENT PER TV-3.– A les 21 hores menys cinc segons de la nit del diumenge, TV-3 va començar el compte enrere. I a la veu d'«El nom del president del Barça és...» van passar cinc segons i van anunciar a bombo i platerets «¡Sandro Rosell!». ¡Ah! Les abraçades del guanyador i els seus col·laboradors se succeïen. No té cap importància que afegissin que era un sondeig. La celebració era absoluta. És curiós, el recompte de vots ni tan sols havia començat encara. Quina meravella.