Pròfugs de Twitter

Confessats els pecats, deixo la tribu alliberat i molt feliç. Comença la meravellosa vida post-Twitter». Amb aquest contundent comiat, l’editor i articulista Ernest Folch, director d’Ediciones B i president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, tancava el seu article d’opinió del 17 de juny a EL PERIÓDICO, que portava per títol Per què deixo Twitter. El linxament on line del regidor de l’Ajuntament de Madrid Guillermo Zapata, desencadenat a la xarxa arran dels seus lamentables tuits del 2011, ha sigut la gota que ha acabat la seva paci­ència. 

Dos dies més tard, el periodista i també columnista John Carlin celebrava a les pàgines d’El País haver-se agafat «unes vacances a Twitter» els dies en què el regidor madrileny va cremar a la plaça pública de la xarxa social. «Per sort em vaig quedar callat, no em vaig unir a la flaixmob tuitera, i me n’alegro», deia en un article titulat La turba tuitera.

Les controvèrsies generades al voltant de Twitter, cada vegada més freqüents i sonades, treuen a la llum les disfuncions que comporta aquesta eina de comunicació i posen sobre la taula les incomoditats que manifesten destacats tuiters. Molts d’ells es plantegen deixar d’usar-la, a vegades espantats pel perill que comporten els tuits que va carregar el diable en el passat i altres, directament, espantats davant les lapidacions que s’oficien en aquest fòrum públic.

El cas Zapata ha sigut l’última gran bomba que ha esclatat en el niu de l’ocellet blau amb ressaca en forma d’estampida d’usuaris. Al mateix regidor madrileny, la polèmica li va costar tancar el seu compte personal per obrir-se’n posteriorment un altre lliure de màcula. Pocs dies més tard, el nou conseller d’Educació del Govern valencià, Vicent Marzà, clausurava el seu perfil a Twitter, on era molt actiu quan les seves obligacions es limitaven a ser mestre d’escola i militant del Bloc. Poc després reobria el seu compte, després de rastrejar i netejar el seu timeline.

Zapata i Marzà segueixen avui dia a Twitter. Però no l’economista José María Gay de Liébana, que a finals del 2013 va decidir tancar el seu compte després de patir una campanya d’insults i difamacions. Fan de la comunicació i amb un caràcter molt didàctic, l’economista no dissimula el pessic que sent cada vegada que se li recorda aquest assumpte. «Em sap molt greu no estar a Twitter, perquè és una eina molt útil i jo hi era molt actiu. Vaig arribar a tenir 93.000 seguidors i contestava a tothom, procurava aclarir qualsevol dubte que em plantegessin, però aquella allau d’atacs em va fer fugir. No vull estar en un lloc on m’insulten», explica. Gay de Liébana només es plantejaria tornar si els usuaris estiguessin obligats a identificar-se. «A Twitter hi ha massa pirata dedicat a linxar emparant-se en l’anonimat», sospira.

El futbol remou vísceres

Ni exigint que la gent posi el DNI al costat de la seva foto, el periodista esportiu Santiago Segurola es planteja tornar a Twitter. Ho va provar durant diversos mesos i ja en va tenir prou. «No sé com el deuen usar els suecs, però a Espanya serveix per fomentar el combat visceral tan propi del nostre caràcter», afirma. A finals del 2010, poc després d’obrir-se el seu perfil en aquesta xarxa social, el debat futbolístic nacional es va caldejar a compte de José Mourinho, llavors entrenador del Reial Madrid, amb qui el periodista era molt crític. Davant la pluja de desqualificacions personals que va començar a caure-li a sobre, Segurola va decidir cancel·lar el seu compte.

«La passió del futbol es trasllada molt malament a Twitter. Es creen debats exacerbats i antihigiènics. En alguns moments sentia que estava en un bar de borratxos», recorda. Contra el dogma que obliga qualsevol professional de la informació a estar actiu en aquesta plataforma, el periodista afirma: «Potser aquests anys m’he perdut alguna frase enginyosa, però en canvi he guanyat qualitat de vida».«Jo també he participat en aquests linxaments», reconeix l’extuiter Ernest Folch entonant el seu mea culpa. I és l’espant de veure’s a si mateix formant part de la turba el que ha acabat animant-lo a marxar. «Les velles baralles entre tribus són avui baralles entre tribus de Twitter. O estàs amb mi o contra mi, no hi ha espai per al matís ni la reflexió. Es retuiteja de manera impulsiva, sense contrastar les dades, i amb un clar afany per fer mal al que pensa diferent», denuncia.

Tot s’hi val per un retuit

Els que el coneixen saben que és l’antítesi del hooligan de bat a la mà, però aquesta eina, diu, conté una perversitat que enverina: «Fomenta el culte a l’ego de forma addictiva. Tot s’hi val per aconseguir una menció o un retuit. S’ha convertit en el nou mirall de la madrastra de Blancaneu», sentencia. Com el drogoaddicte que planta cara a la seva dependència, Folch confessa que en les últimes tres setmanes ha sentit impulsos per tornar a tuitejar. No sap si en el futur tornarà a la xarxa social, però per ara s’hi resisteix. «És un acte de llibertat, vull provar a viure fora de la cova», diu. 

No és l’única persona que es debat en aquest dilema. Ni la primera. En els últims anys, polítics com ara Elena Valenciano, Jordi Sevilla, Rosa Díez i Esteban González Pons, artistes com Alejandro Sanz i Andrés Calamaro, i presentadors com Andreu Buenafuente, entre altres, van decidir en algun moment prendre’s unes «vacances a Twitter», gairebé sempre a l’escalf d’alguna polèmica incendiada a cop de tuit.

Les desercions de la xarxa social no són exclusives d’aquestes latituds. Figures internacionals com Miley Cyrus, Courtney Love, Alec Baldwin, Ashton Kutcher, Demi Lovato, Charlie Sheen o Adele, entre altres, també van volar durant un temps lluny del niu de l’ocellet blau espantats pels missatges dels seus seguidors o dels que en renegaven, encara que després hi van tornar. I si no ho van fer ells mateixos, ja es van encarregar de fer-ho els seus community managers, atents a cuidar la imatge on line dels seus apoderats i a esquivar qualsevol crisi que s’hi desfermi. 

L’actor i humorista Santiago Ro-dríguez, famós pel seu paper de fruiter a la telesèrie 7 vidas, sap el que és sortir i entrar de Twitter a cop de polèmica. El 2012 va confessar públicament la seva fe catòlica i tot seguit el van abrasar a missatges injuriosos. Aclaparat davant aquella allau, va abandonar la xarxa. «Me’n vaig voler apartar, però al final es va armar tanta polèmica per la meva sortida de Twitter que el remei va ser pitjor que la malaltia», recorda. Tot és susceptible de ser pastura de les picotejades de l’ocellet blau.

Un parell de setmanes més tard, Rodríguez va tornar a Twitter. I allà continua. «El problema no és l’eina, sinó l’educació de la gent. En aquest temps he après a deixar de banda els atacs quan es produeixen i a concentrar-me a ajudar la gent que ho necessita. Twitter pot ser un instrument molt útil per exercir la solidaritat», explica el còmic.

Calma davant una crisi 

«Quan es produeix una crisi a Twitter, el més intel·ligent és mantenir la calma. Si es fa bé i amb humilitat, la ficada de pota més bèstia es pot capgirar i l’embolic pot acabar convertint-se en una cosa útil», assenyala Juanfran Escudero, conegut com el community manager de les celebrities. Té a càrrec seu una dotzena de perfils on line de personatges coneguts (actrius, models, presentadors) la identitat dels quals es nega a revelar, però a qui acostuma a donar un mateix consell: «Quan arriben les crítiques, el primer que convé fer és dialogar i explicar. Si es produeixen insults, hi ha l’opció de bloquejar el troll. I si hi ha amenaces, toca trucar a la policia. Però no perquè hi hagi indesitjables a Twitter la gent se n’ha d’anar», opina. 

Notícies relacionades

¿Hi ha vida fora de Twitter?

Les debilitats de l'ocellet

Els presentadors de televisió Eva Hache, María Escario, Juanma Castaño i Lara Siscar coneixen bé aquest periple: tots quatre van acabar denunciant a comissaria l’assetjament que van patir a la xarxa, i del qual Twitter no va saber fer-se càrrec. «Aquest és un dels punts febles d’aquesta plataforma, i que més urgent és corregir. Els mecanismes per denunciar les situacions d’abús i els continguts inadequats haurien de ser més ràpids i eficaços», reconeix l’expert en xarxes socials i cultura 2.0 Manuel Moreno. 

En opinió seva, a aquest invent li queda molt per millorar. «S’hauria d’humanitzar més. Al cap i a la fi, Twitter no és més que persones comunicant-se amb persones. Si al metro donem un cop a algú sense voler, demanem perdó i seguim el nostre camí, no ens fan fora del vagó. A la xarxa hauria de passar el mateix. S’ha d’aprendre a rectificar, però si algú s’hi sent incòmode, és millor que no hi sigui. Formar part de Twitter no és obligatori per viure ni per triomfar», adverteix.