Laura Robledo: "Es va arremangar i va mostrar un número tatuat: A9294"

Semiocult entre el brancam dels plataners de la Gran Via de Barcelona, el monument a les víctimes civils dels bombardejos feixistes i de totes les guerres no és cosa fàcil de trobar. Després de preguntar a un policia, la Laura aconsegueix arribar al lloc escollit per fer l’entrevista, al davant del teatre Coliseum. Aquesta alumna de l’institut Numància de Santa Coloma de Gramenet forma part del grup de 14 estudiants de batxillerat que l’abril passat van viatjar als camps de concentració nazis a Alemanya, una iniciativa municipal que pretén que les espesses branques de la història no ocultin als joves els horrors del segle XX.

–¿A casa seva es parla d’història?

–Sempre s’ha parlat molt del franquisme. El meu avi explicava que els militars van anar a detenir el seu pare i com que no el van trobar se’l van emportar a ell per error, perquè tots dos es deien Manuel Calvo. «Ja està una altra vegada l’avi amb les seves batalletes», pensava jo. Ara que no hi és, m’encantaria que em continués explicant coses.

–Tenia una classe d’història viva a casa.

–I la continuo tenint amb els meus pares, per això m’interessava anar a Alemanya. Entre Hitler i Franco no hi ha tanta diferència.

–¿Què la va impressionar més del viatge?

–Al camp de Mittelbau-Dora vam conèixer un supervivent de Buchenwald i Auschwitz. L’home estava plorant i això ens va impactar. Li vam demanar, en anglès, si ens podia explicar la seva història i ho va acceptar.

–¿Què els va explicar?

–Va dir que els nazis van entrar a casa seva, van tirar el seu avi per la finestra i se’l van emportar a ell, a la seva germana, als seus pares i a la seva tia. Els van matar a tots; només va sobreviure ell. Després es va arremangar i ens va ensenyar un número tatuat a l’avantbraç.

–¡El número de presoner! ¿El recorda?

–A9294. ¿Com vol que l’oblidi?

–Devia ser una impressió brutal.

–Sí... Ell cada vegada plorava més i nosaltres també. Llavors, no sé per què, el vaig abraçar.

–Es devia recordar del seu avi.

–Moltíssim. L’home se’n va anar sense que li haguéssim preguntat el nom, però l’endemà el vam tornar a veure a Buchenwald. Era el 13 d’abril i commemoraven l’alliberament del camp. Hi havia molts homes grans, alguns vestits amb el pijama de ratlles que portaven el 1945. I llavors el vaig veure. Li vaig preguntar com es deia. ¡Necessitava saber el seu nom! «Em dic Abraham, com el pare dels jueus –em va dir–. Només per això em van ficar aquí». I una altra vegada tots a plorar.

–Entre això i una avorrida classe d’història a l’institut no hi ha color.

–Quan t’expliquen la història a l’escola ja no és que sigui avorrida, sinó que a tu ni et va ni et ve. Potser ha afectat la teva família, com en el meu cas, però a tu no. No hi ha ni punt de comparació entre que t’ho expliquin i viure-ho. És espectacular, increïble. Ho tornaria a fer mil vegades.

–¿Com l’ha transformat aquest viatge?

–D’alguna manera ens ha canviat a tots. Jo sempre he volgut estudiar Dret, perquè les lleis m’agraden, però ara tinc més presents els drets de les persones. Em va impressionar saber que tota aquella gent que tenia uns drets no els va tenir i al segle XXI molta gent continua sense tenir-ne. Per exemple, el meu treball d’investigació és sobre la llei de l’avortament. ¿Què hauria passat si la llei Gallardón hagués tirat endavant?

Notícies relacionades

La naturalesa és l'escola del futur

Rodrigo Aguilar: «Muntar un llebrer afganès pot valer 2.000 euros»

–¿Quina és la seva hipòtesi?

–Hauria augmentat el risc per a la vida de les dones, que haurien anat a avortar a un altre lloc o ho haurien fet clandestinament, com fa 30 anys. Però les dones van sortir juntes a dir: «Ni parlar-ne. Jo, com totes les dones, tinc el meu dret de decidir». I van aconseguir tombar la llei.