Així deu haver explicat Urdangarin als fills que està a la presó

Tot i que ha sigut greu i horrible tot el que ha passat. Tot i que ha sigut interminable el procés, el judici, la sentència del ‘cas Nóos’, el recurs al Tribunal Suprem, el soroll, la ‘sentència del telenotícies’, la fugida de la família a Suïssa, la ruptura de la família reial, pot ser que el pitjor i més nociu del ‘cas Urdangarin’ sigui, abans del seu ingrés a la presó, com a mínim, durant quatre anys, com explica un pare als fills (Joan Valentí, de 18 anys; Pau Nicolau, de 17; Miquel, de 16, i Irene, de 13) que entrarà a la presó. Altres pares, altres delinqüents, altres polítics presos, han passat per aquest tràngol i l’han afrontat com tan bé com han sabut i han pogut, tot i que cap ho ha fet envoltat d’un escàndol semblant.

És evident que el punt de partida d’aquesta situació incòmoda passa per assumir els fets, cosa que ni Iñaki Urdangarin ni la infanta Cristina han fet. És evident que si haguessin reconegut el delicte i, fins i tot, si haguessin tornat el que van defraudar, probablement la situació hauria sigut diferent, sobretot, de cara a la societat, que, potser, hauria tingut un puntet d’empatia amb el matrimoni penedit. No ha sigut així i tothom entén que Urdangarin estigui a la presó.

Ser lladre o robar

“El primer punt a l’hora d’analitzar com pot afrontar-se una situació tan tremenda, passa per distingir el comportament i l’ésser”, assenyala Cristina Gutiérrez, directora de La Granja, un centre especialitzat en educació emocional. No fa falta dir que Gutiérrez considera que ha de ser el pare qui afronti la conversa amb els fills i no pot traslladar aquesta responsabilitat a ningú més. “Quan dic que s’ha de distingir entre el comportament i l’ésser, és perquè no és el mateix ser un lladre, que reconèixer que has robat. Ser un lladre és que passes la vida robant; una altra cosa és ‘vaig ser dolent un moment’. O ‘vaig estar mal aconsellat’, o ‘em vaig deixar arrossegar’, o ‘vaig viure amb males companyies’, o ‘vaig creure que es podia fer’. Entre altres coses perquè estic convençut que els fills d’aquest senyor tenen una versió d’ell com a pare excel·lent”.

És evident que el més dur d’equivocar-se, explica Cristina Gutiérrez, és reconèixer que t’has equivocat, entre altres coses perquè no saps com justificar-ho. “Adonar-te que t’has equivocat i demanar perdó, dona descans i empatitza amb la gent. En aquest sentit, crec que, tot i que ‘la sentència del telenotícies’ és duríssima, demanar perdó, demostrar el penediment i tornar els diners t’ajuda a sortir del desastre en què t’has ficat”.

No hi ha dubte que, si no has sigut honest amb la societat, en aquell moment ho has de ser amb els fills i, en aquest sentit, has d’explicar-los la veritat, admetre el que sigui “perquè els fills estan preparats per perdonar-te, però has de ser honest amb ells. Entre altres raons perquè, en els temps que vivim, ells, per si sols, amb el mòbil a la mà, tenen manera de verificar si el que els dius és veritat o no. Ells buscaran la seva veritat i, si volen mirar, veuran coses. I hi ha una cosa molt pitjor que anar a la presó i és que els fills no et creguin”, assenyala Cristina Gutiérrez.

El temor del deshonor

En casos com el que ens ocupa hi ha una cosa que pesa moltíssim i és el temor del deshonor. “El temor del deshonor”, continua explicant Cristina Gutiérrez, “és un tipus de por, i la por paralitza. No acceptar el que un ha fet, no reconèixer aquesta equivocació, és una cosa que t’afecta a tu, afecta la teva gent i ni tan sols saps durant quant temps ho arrossegarà la teva família, que fins i tot ha de canviar de ciutat, de país, d’amics per no patir aquest deshonor”.

Eva Bach, pedagoga, mestra i escriptora, creu que, en aquesta terrible situació, no hi ha més remei que dir la veritat, ja que és molt pitjor amagar el que tothom sap, allò que ha tingut un gran impacte en la societat i, sobretot, un impacte emocional terrible en la vida quotidiana i en les emocions dels fills. No explicar la veritat, no dir als fills què ha passat i com ha anat, té unes contrapartides tremendes, segons Bach.

“No té sentit amagar-ho, ja que és una fantasia pensar que si no els en parlem, no existeix. Per desgràcia, existeix igual, sí, i com assenyala Gutiérrez, els nens, els joves, ara tenen multitud de formes, maneres i instruments per aconseguir la seva pròpia veritat,” explica Eva Bach. “Els nostres fills tenen un ‘wifi emocional’ i ho detecten tot, tot. Ens llegeixen les cares, les expressions, els silencis, les emocions, els comportaments. Si no els expliquem què està passant, poden imaginar-se coses pitjors, més angunioses i, fins i tot, poden sentir-se culpables del que està passant a la família. La seva capacitat per muntar-se una pel·lícula és espectacular”.

Privar-los de l’adversitat

No explicar-los-ho, o dir-los que tot va bé, quan no va bé, els produirà, segons aquestes expertes, una inseguretat de cara al futur tremenda i, a més, un dubte sobre els pares horrible. “El gran error és pensar que no estan preparats per sentir segons quines coses. Aquest sí que és el pitjor error, perquè aquests nois pot ser que siguin petits d’estatura o edat, però són enormes de cor”, indica Eva Bach. “Privar-los de l’adversitat, simplement per protegir-los, és una manera de fer-los més febles. Perquè ells han de construir el seu propi codi de defensa, que serà la seva fortalesa interior. Si els amaguem les dificultats actuals, quan hagin d’afrontar per si sols els problemes quotidians, els greus i els menys greus, no sabran com fer-ho. No podem fer-los incapaços perquè nosaltres ens inventem que són febles. No ho són”.

“Un té la impressió”, relata el sociòleg Salvador Cardús, “que tant Urdangarin com la infanta tenen la consciència íntima que han sigut víctimes, dic, no ho sé, em sembla, dels mals consells de l’entorn. No tinc la sensació que reconeguin la seva culpa i, molt menys, que n’estiguin penedits”.

Cardús assenyala que, evidentment, el relat de per què estàs a la presó és molt variat i no té res a veure entre un criminal, que no té escapatòria ni retòrica per justificar el seu acte, i un polític pres, que pot convertir-se, fins i tot, en un heroi perquè s’està sacrificant per un bé major, tal com ha passat en moltes de les lluites i persecucions d’objectius socials aconseguits en el passat i en el present.

“Hi ha un punt que no hauríem d’oblidar en el moment d’analitzar aquesta situació i intuir quin ha sigut el comportament o la manera d’actuar d’aquest matrimoni abans que el cap de família ingressés a la presó. No estem parlant d’una família normal, no. Tots, començant pels nens, prenen consciència, gairebé des del primer dia de la seva existència, que són diferents: viuen en un palau, el seu avi és el Rei, van amb guardaespatlles a l’escola... és evident que, en aquest entorn, els relats no són com els nostres, no”.

Tacte a l’hora d’explicar

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

De qualsevol manera, tant Gutiérrez com Bach coincideixen que explicar la veritat no consisteix a explicar qualsevol cosa de qualsevol manera. Els temes delicats necessiten una sensibilitat especial, un discurs especial, fins i tot, un vocabulari especial. No es pot alarmar els fills i, fins i tot, hi ha la possibilitat que tot aquest desastre pugui tenir per a ells determinats ensenyaments per a la vida present i futura.

Cardús també coincideix que s’ha d’explicar la veritat, sí, però en la mesura de l’edat dels fills. “A tots els nostres fills no els podem explicar de la mateixa manera que s’ha mort l’avi, ¿oi?, ja que, en aquest cas, malgrat que els nois ja són grans, se’ls ha d’explicar el que poden entendre, perquè, tot i que se’ls expliqui tot, pot ser que el noi es quedi a un pam de la comprensió completa”.