Només dues de cada deu llars construïdes són unifamiliars

Fa tot just una dècada, amb un volum de noves llars molt inferior, les cases van arribar a representar el 35% del total d’edificacions. Tal com assenyala el director de l’Observatori de l’Urbanisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el geògraf Francesc Muñoz, aquest tipus de construccions van viure una època daurada entre finals dels anys 80 i principis dels 2000.

En aquell moment, el somni americà de la ciutat jardí als afores, lluny del mundanal soroll de la metròpolis i més a prop de la natura, es va combinar amb l’expulsió d’una part de la població barcelonina pels preus de l’habitatge. "Pel mateix esforç econòmic que podies obtenir un quart pis sense llum a Sant Andreu, de 70 metres quadrats i sense ascensor, tenies un adossat a Sant Celoni o a Cardedeu", exemplifica el geògraf. Els estudis de Muñoz reflecteixen que, entre els anys 1987 i 2001, les cases unifamiliars van representar més de la meitat de l’habitatge nou en vuit de cada deu municipis de la província de Barcelona.

Des del 1993, en gairebé la meitat d’urbs de la demarcació de Barcelona, el conjunt d’immobles adossats i aïllats representa més del 75% del seu parc total d’habitatges. Les expansions de finals dels 80 i fins al 2005 no van seguir una lògica d’urbanització contínua de les ciutats, tot i que tampoc van arribar als nivells de dispersió dels conjunts residencials desenvolupats durant el tardofranquisme, amb moltes cases construïdes sense els serveis necessaris i mal comunicades. Són un exemple paradigmàtic d’això les 730 urbanitzacions amb dèficits de Catalunya que tants maldecaps causen avui als ajuntaments.

A favor de la densificació

El model dels habitatges unifamiliars és conceptualment oposat al de la densificació que reclamen cada vegada més veus tècniques i polítiques. I això passa perquè aquesta densificació no aposta únicament per resoldre el cada vegada més agreujat problema d’accés a l’habitatge, sinó també per facilitar la connexió entre la llar i la feina, el transport públic i els serveis, que requereixen uns mínims de població perquè les inversions siguin rendibles.

Durant els últims anys, a Catalunya s’han construït una mitjana d’unes 3.000 cases unifamiliars, entre aïllades i adossades. Marc Torrent, director general de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), és una de les veus que insisteixen en el fet que, sense prescindir de l’unifamiliar, el model urbanístic actual ha de tendir cap a la densificació per a "un aprofitament més gran del sòl i les capacitats del sector".

Si s’analitzen les dades de l’AHC, des del 2019 fins al 2025 la producció d’unifamiliars destaca a Lleida, alguns municipis del Pirineu i, per descomptat, la Costa Brava i la Costa Daurada fins al Garraf. Tot i que ho fa amb números molt allunyats als de fa 20 anys, la província de Barcelona també manté alguns focus de construcció d’aquest model habitacional, sobretot a la zona del Vallès, amb municipis com Terrassa i Sant Cugat al capdavant.

Malgrat que són dos models d’habitatge unifamiliar, el director de l’Observatori de la Urbanització insisteix en el fet que, d’alguna manera, adossats i unifamiliars segueixen les seves pròpies tendències. Als anys 90 i 2000, l’adossat es va construir en bloc, principalment en municipis més barats i sense tenir sempre tan presents els requisits paisatgístics o de natura que caracteritzen la perifèria urbana nord-americana. Una cosa que, per exemple, també permet trobar barris d’adossats als marges de polígons industrials. Per contra, la casa aïllada és "un producte immobiliari molt exclusiu". "D’aquesta distinció se’n deriva un filtre social: són uns els que van a parar a cases adossades i d’altres els que van a parar a cases aïllades", diu Francesc Muñoz.

Des de la crisi del 2008, les dades de la Generalitat de Catalunya mostren que, de manera gradual, les cases aïllades han anat guanyant terreny a les adossades en el marc de les noves construccions unifamiliars. Tot i que en termes absoluts no hi ha hagut grans repunts edificatoris de cap d’aquestes dues tipologies, les xifres assenyalen que, des del 2014, l’adossat ha anat perdent protagonisme i, ja des d’abans de la pandèmia, la casa aïllada s’ha constituït com el model predominant.

Un repte urbanístic

Alejandro Giménez Imirizaldu, professor d’urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya (IPC) i investigador del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, considera que, històricament, la creació de barris suburbans amb cases i jardins, sobretot en països de clima atlàntic i amb grans planúries, tenia un "cert sentit". Ara, en canvi, apunta que ja no és el moment de perseverar en aquest model que "consumeix molt terreny": "Si tots aspirem a això, se’ns acaba el planeta d’aquí dos dies".

Amb tot, Giménez també recorda que en l’imaginari col·lectiu, en gran part producte de les ficcions anglosaxones, aquest tipus d’urbanisme s’ha instal·lat com un "model d’èxit" al qual aspira bona part de la població. I aquesta representació mental és una idea que costa molt de canviar.

Notícies relacionades

Manifestació multitudinària per l’educació pública

Els nuclis amb dèficits de l’àrea de BCN podrien absorbir fins a 127.000 veïns

Francesc Muñoz també adverteix del problema de sostenibilitat que genera el model de residència de baixa densitat, sobretot de la manera com s’ha dissenyat fins ara, és a dir, amb plantes i gespa que requereixen una gran quantitat d’aigua per mantenir-les i amb èpoques de sequera que cada vegada són més freqüents.

El director de l’Observatori de l’Urbanisme també remarca que és molt important arribar a assumir la realitat urbanística que representen les urbanitzacions i els complexos en baixa densitat i també pensar de quina manera es pot adaptar aquesta infraestructura que ja existeix perquè, encara que no pugui funcionar com una ciutat compacta, es pugui dotar de més serveis.