El Papa celebra el temple com a far contra el pecat i Gaudí com a guia espiritual

"Com a arquitecte ardent de fe, el venerable Antoni Gaudí va concebre aquest espai amb el desig de narrar els misteris de la vida del Senyor i, d’aquesta manera, ens va proposar un pelegrinatge espiritual", va dir Lleó XIV en la part del seu sermó pronunciat en català, frase més, frase menys, la meitat de tota la seva intervenció en una Sagrada Família plena de fidels, unes 1.200, autoritats, més de 200 bisbes de diferents diòcesis i, per descomptat, els membres de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, com Esteve Camps i el responsable de les obres, Jordi Faulí.

Les explicacions de Valentina

El Papa va arribar al temple, el que són les coses, en ordre invers al que narren les seves tres façanes de la vida de Jesús. Va accedir a través de la porta del carrer Sardenya, on escultòricament es representa el calvari, la mort i la resurrecció, i al finalitzar la missa, per beneir la torre central de la basílica, la més alta del món cristià, ho va fer per la del Naixement. A la seva arribada, l’hereu del tron de Sant Pere va escoltar les explicacions de la Valentina, una nena cega que el va convidar a conèixer la Sagrada Família a través del tacte, amb una maqueta de la Torre de Jesús, i que va anar detallant com Gaudí la va projectar. Els Reis i el cardenal Omella van assistir també a les explicacions. Lleó XIV va regalar un rosari a la nena, que ho va agrair emocionada: "El guardaré tota la vida".

Després, el Papa va baixar a la cripta i es va posar davant la tomba d’Antoni Gaudí.

Un "client" sense pressa

Després d’aquest passeig per les entranyes de la basílica i després d’un cant gregorià dels cors, Jesu dolcis memoria, va començar l’homilia, dedicada en part, per descomptat, al sostre que acollia la celebració. Quan Gaudí va comprendre en el seu dia que aquella era una obra que no podria acabar en vida, va dir una de les frases que més es recorden: "El meu client no té pressa". A la seva manera, Lleó XIV va donar continuïtat a aquella sentència. "Aquesta església és un únic edifici, compost per moltes pedres. Una casa que creix amb constància al llarg dels anys, seguint un mateix projecte. Tots nosaltres som les pedres vives d’aquesta obra, que té Crist com a fonament i culminació, principi i final". I va prosseguir: "Molt més que un monument, la basílica de la Sagrada Família continua sent avui una obra en construcció, que ens recorda com la vida cristiana és sempre un camí, perquè es tracta d’un projecte que Déu porta a terme".

Modèstia davant de tot

Va ser interessant, en aquest sentit, la manera en què va acabar la seva intervenció. La Sagrada Família és avui, per bé i per mal, l’edifici més icònic de Barcelona, definit amb gran encert per un periodista com la plaça de Sant Marc de la ciutat, el lloc que tot turista sent l’obligació de visitar. El centenari de la mort de Gaudí i la culminació de la torre de Jesús han sigut els elements pels quals la seva visita a Espanya ha tingut una etapa en aquest barri de l’Eixample, i ha cridat l’atenció, per això, el fet que va convidar a no presumir. "Demostrem que la Sagrada Família és l’església més alta del món, no per destacar en classificacions mundanes, sinó per guiar els passos del poble de Déu que peregrina a Catalunya, amb la llum que il·lumina el camí, com un llum encès en l’espera de la tornada del marit".

L’esbarzer ardent

Notícies relacionades

Illa: "El Papa connecta amb la immensa majoria dels catalans"

Lleó XIV consagra la "bellesa il·luminadora" de la Sagrada Família

De fet, aquesta serà, efectivament, la funció de la creu que corona la torre de Jesús. Tot i que sense conèixer els materials i enginyeries que havien d’arribar, Gaudí va preveure que fos d’un blanc vidrat, gairebé un mirall, que reflectís la llum que es projectaria des de les torres dels quatre evangelistes.

Amb aquestes paraules va tancar Lleó XIV una homilia que la família catòlica de Barcelona i més enllà rellegirà segurament amb la mateixa atenció que si fos una encíclica. Posats a remarcar algun passatge, per inusual en les litúrgies locals, va cridar l’atenció les referències a l’Antic Testament, al rei David i a Moisès davant l’esbarzer ardent, per situar, abans de l’era cristiana, la condemna que comporta inexorablement el pecat de no creure en Déu.