Amb Spielberg no estem sols

En la dècada dels anys 50, el cine de ciència-ficció –i el fantàstic– es va convertir en una metàfora política de la situació viscuda als Estats Units. Són els anys de la Guerra Freda, la fòbia anticomunista, la carrera espacial i el perill atòmic. Avui es continua debatent sobre si la primera versió de La invasión de los ladrones de cuerpos, realitzada per Don Siegel el 1956, és una pel·lícula a favor de la caça de bruixes o un al·legat en contra de l’anticomunisme instaurat en la societat nord-americana.

Els films sobre mutacions d’insectes –La humanidad en peligro, Taràntula i El monstruo alado, amb formigues, aranyes i pregadeus gegants, respectivament– eren un clar reflex dels experiments nuclears, i la resposta en el cine japonès va ser la creació de Godzilla, el monstre radioactiu. I pel que fa als relats d’extraterrestres, hi va haver un enfrontament clar entre les pel·lícules que parlaven d’una bona entesa en cas que vides intel·ligents d’altres mons arribessin al nostre, com ara Ultimátum a la Tierra, de 1951, i les que mostraven els alienígenes com a éssers superiors que arrasaven la Terra, cas de La guerra dels mons, de 1953.

Temor pel comunisme

També es va parlar d’aquesta última com una al·legoria entorn del terror suscitat pel comunisme, quan la novel·la en què es basava, escrita pel pacifista, socialista i utòpic H. G. Wells entre 1895 i 1897, qüestionava el secular imperialisme britànic. Per a sorpresa de gairebé tothom, Steven Spielberg va fer una nova versió de l’obra de Wells el 2005. El context socioeconòmic i polític, amb els atemptats terroristes a les Torres Bessones novaiorqueses de l’11-S encara recents, i a tres anys de consumar-se la gran crisi econòmica del 2008, va condicionar la mirada fins aleshores entre conciliadora, pacifista i ingènua de Spielberg al tractar el gènere. Les criatures de La guerra dels mons encara són més violentes que al llibre i la cinta de 1953, i el focus queda posat en la lluita per la supervivència de la família fracturada que encapçala Tom Cruise, capaç de córrer tant davant les màquines alienígenes com quan ho fa en alguna entrega de Missió impossible. L’equiparació d’extraterrestres bel·licosos i terroristes estava fora de tot dubte.

Si va sorprendre va ser perquè els dos anteriors acostaments de Spielberg a la ciència-ficció amb alienígenes, Encontres a la tercera fase (1977) i E.T., l’extraterrestre (1982), eren tot el contrari. El primer estava creat per la tesi d’Ultimátum a la Tierra: un home obsessionat per l’albirament d’un ovni, un grup de científics de tots els països –un encarnat pel cineasta francès François Truffaut– i una dona a qui han abduït el seu fill petit, intenten comunicar-se amb els tripulants de l’aparatosa i vistosa nau a partir de les avui tan reconeixibles notes musicals que emeten aquests éssers d’intel·ligència superior. E.T. va suposar la lectura bonista del tema, amb el tendre extraterrestre que queda abandonat a la Terra i és protegit per un nen i els seus germans de la persecució a què és sotmès per científics i agents governamentals. La bicicleta solcant el cel davant la Lluna i la frase casa meva en el record d’aquest rendible conte infantil.

‘Mobbing’ i cine familiar

Una mica després de l’èxit d’E.T. Spielberg produiria Els nostres meravellosos aliats (1987), dirigida per Matthew Robbins, en què es barregen lliurement extraterrestres, especulació immobiliària, mobbing i cine familiar amb ancians adorables: els residents en un bloc d’apartaments a punt de ser demolit obtenen ajuda d’uns plats voladors que s’enfronten als especuladors.

El gènere, doncs, ha sigut i és important en l’obra del director de Tauró. De fet, el 1964, quan tenia 18 anys, ja va fer un film domèstic de ciència-ficció, Firelight. El van pagar els seus pares, vam saber de la seva existència gràcies al film autobiogràfic Los Fabelman, dura 135 minuts –tot i que només se n’han vist quatre– i mostra uns plats voladors atacant una ciutat nord-americana. El director llavors estava molt influït precisament per les pel·lícules de ciència-ficció de la dècada anterior amb extraterrestres o mutacions diverses com a enemics de l’espècie humana.

Al marge dels relats d’invasions o intents de relacionar-se amb intel·ligències procedents de l’espai exterior, Spielberg ha dirigit una pel·lícula sobre els robots i la intel·ligència artificial –A.I. Inteligencia artificial, el projecte que volia realitzar Stanley Kubrick abans de la seva mort–, i una altra entorn de la predicció policial i estatal del futur –Minority report, també amb Tom Cruise–, sense oblidar la seva responsabilitat com a productor en les pel·lícules de Retorn al futur, que són una manera més o menys divertida d’encarar un altre dels grans temes que tracta la ciència-ficció, el dels viatges en el temps.

Tornar al gènere

Notícies relacionades

‘Lunas rotas’ amb esperit de festa major

Valentín Roma torna al Macba, ara com a director

No és estrany que, després de la més intimista Los Fabelman i el musical West side story, hagi decidit tornar al gènere i als extraterrestres amb El día de la revelación, protagonitzada per Emily Blunt, Josh O’Connor, Colin Firth, Eve Hewson i Colman Domingo, i escrita per un dels seus guionistes predilectes, David Koepp, amb qui ja havia treballat a Jurassic Park –una barreja dinosàurica de fantàstic i sci-fi–, El mundo perdido, La guerra dels mons i Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall, quarta aventura d’Indiana Jones que conté elements propis del gènere quant a Guerra Freda i fenòmens paranormals.

La pel·lícula parteix d’un argument original del mateix Spielberg que vindria a situar-se en un punt mitjà entre Encontres a la tercera fase i E.T., és a dir, una altra ració de bon rotllo alienígena amb espectacle, acció, comèdia i una altra mirada positivista sobre la comunió entre espècies en un moment d’escalada bèl·lica a la Terra –al film es parla de conflictes amb russos i nord-coreans, però no apareix en absolut Ucraïna, Israel, l’Iran o el Líban– i amb l’Administració Trump desclassificant documents secrets sobre ovnis i l’existència de vida extraterrestre. La revelació del títol va d’això, i per arribar a aquest moment, Spielberg ha configurat un relat sobre ciberseguretat, processos de desenvolupament i extracció, ocultació governamental i personatges convertits en el que anomenen una passatgera i un experienciador, capitals per entendre la complexa relació que es pot establir. Perquè, sens dubte, no estem sols.