El poder d’un missatge papal

Lleó XIV ha arribat a Espanya amb una agenda pastoral, social i cultural, però d’inevitable lectura política. El Papa intervindrà demà al Congrés, a Barcelona preveu una trobada amb el president Salvador Illa i tancarà el viatge a les Canàries, acompanyat per Pedro Sánchez, en una trobada amb persones migrants i amb entitats d’acollida.

L’Executiu aspira a extreure d’aquesta visita una imatge de sintonia amb el Papa, defensor dels drets humans, partidari de la pau i crític amb Donald Trump. "En un món tan polaritzat, tot es llegeix com un missatge polític, també el que pugui dir el Papa; qualsevol cosa es podrà interpretar com un suport internacional a Sánchez", indica Marc Sanjaume, professor de Política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

"Al Congrés s’espera que el Papa parli de multilateralitat, d’atenció als més necessitats o de pau, un discurs que s’alinea ara mateix amb l’agenda del Govern. Hi ha una evident confluència de la qual tots dos es beneficien", apunta Diego Sola Garcia, historiador de la Universitat de Barcelona (UB) i autor del llibre Història dels papes. L’expert recorda que la Santa Seu "no es vol casar políticament amb cap color polític", però calcula cada moviment i cada paraula per crear les seves pròpies sinergies. En el context internacional actual, el viatge a Espanya "no es pot llegir com un simple gest diplomàtic".

Una de les principals banderes que s’atribueixen a Lleó XIV és la posició crítica amb l’auge de l’extrema dreta. Però el Papa com a actor polític no és res nou, recorden els experts. "Històricament, el papat ha tingut un paper polític molt important, si bé la seva intensitat i forma han canviat segons l’època", diu Camil Ungureanu, doctor de Filosofia Política i professor de la UPF. Si en l’edat mitjana tenia un poder més "directe i territorial" a través dels Estats Pontificis, ara té una autoritat més "moral, diplomàtica i simbòlica", capaç d’influir en governs i opinions públiques.

Des que el 1870 l’Església va perdre el poder formal dels Estats Pontificis, el papat va haver de convertir la seva força institucional en una dimensió més "moral i religiosa". D’aleshores ençà, el seu paper polític s’ha exercit sobretot des del soft power: el pes global del catolicisme, l’autoritat ètica i la capacitat d’intervenir en els grans debats internacionals. El 1929, amb els Pactes del Laterà, la Santa Seu va recuperar sobirania territorial amb la creació de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, però va mantenir la seva aposta per una influència més diplomàtica, simbòlica i moral.

El Vaticà i la Guerra Freda

Els experts consultats per EL PERIÓDICO coincideixen a situar la figura de Joan Pau II com el Papa "més influent" en la política contemporània. El seu papat (1978-2005) va estar marcat pel col·lapse del comunisme a Polònia, el seu país d’origen, en plena Guerra Freda. "Va recolzar el moviment sindical Solidaritat i va contribuir a enfortir l’oposició al règim comunista", recorda Ungureanu, que assenyala que molts historiadors ho consideren un dels factors que van ajudar a afeblir el bloc soviètic.

Davant les guerres de l’Iraq, el pontífex va mantenir una posició crítica i va xocar amb les administracions dels Bush: primer amb Bush pare en la guerra del Golf de 1990-1991, i més tard amb el seu fill davant la invasió de l’Iraq el 2003. En tots dos casos, va defensar la via diplomàtica i va advertir de les conseqüències humanitàries i geopolítiques d’una intervenció militar. Fins i tot va enviar cartes a George Bush i Saddam Hussein el 15 de gener de 1991 perquè deixessin les armes.

El cap de l’Església catòlica és un referent mundial respectat. "La falta de referents clars, amb un ordre internacional erosionat, fa que el papat tingui una finestra d’oportunitat que ha sabut llegir bé per donar més importància a les declaracions de pau o entrar al cos a cos amb el president nord-americà", anota Sanjaume.

A diferència d’altres caps d’Estat, els pronunciaments de l’Església gaudeixen d’una certa "protecció". "La Santa Seu no està a mercè dels vaivens de la geopolítica a diferència de molts dirigents que mantenen un discurs ambigu amb Trump per por, per exemple, de la guerra aranzelària", explica Sola. Malgrat això, representar la institució catòlica obliga a mesurar cada paraula. "Les seves declaracions han d’estar filtrades per no trepitjar moltes mines", diu l’historiador.

Aquí resideix, segons Ungureanu, una de les singularitats del Pontífex davant altres líders internacionals. "La influència del Papa quan es pronuncia sobre guerres, migració, pobresa o medi ambient sol derivar més de la seva autoritat moral i simbòlica que d’un poder econòmic, militar o coercitiu", argumenta el doctor en Filosofia Política.

Notícies relacionades

El 20% dels treballadors amb horari rotatiu prenen hipnòtics

"Tinc el rellotge biològic trencat"

Aquesta autoritat moral explica que els seus missatges es llegeixin com a intervencions polítiques. Per Sola, les qüestions socials han format sempre part de la missió pastoral del papat: Joan Pau II va abordar la dignitat del treball i els drets dels treballadors; Benet XVI va reflexionar sobre els límits del capitalisme; Francesc va convertir la crisi climàtica en una qüestió moral, i Lleó XIV ha incorporat debats com la intel·ligència artificial.

Aquests nous fronts reforcen la seva autoritat moral, així com amplien el seu marge d’influència. Sanjaume creu que el pas del Papa per Barcelona afegeix una altra capa política al viatge: la capital catalana s’ha consolidat com a "plaça de conferències i debats internacionals" i reforça "la centralitat de Catalunya i Barcelona" en l’estratègia exterior del Govern.