Mapi Casas, treballadora d’un parc d’atraccions: "Sempre vaig voler ser la bruixa del tren"

En aquests moments, reconeix que està preocupada pel futur del parc, amb un ERTO sobre la taula i sense que les instal·lacions hagin obert encara les portes al públic general. "És trist, sobretot, perquè s’ha deixat molts nens sense poder-ne gaudir", explica Mapi, que reuneix diversos mèrits per aparèixer en aquestes línies. I és que, a més de portar 25 anys gestionant algunes de les atraccions més icòniques del parc, Casas és campiona d’Aragó de dards, pallasso d’hospital, penyista convençuda, està restaurant un pessebre i està recopilant les seves memòries en un àlbum de fotos i records. "Tinc guardades polseres antigues del parc", explica.

Mapi Casas té ara 47 anys i parlar amb ella és fer-ho amb una dona il·lusionada amb la seva feina i les seves aficions. Ella, com a treballadora, és una de les seguidores més grans d’aquest recinte i ja de petita fantasiava amb poder treballar a les instal·lacions. "No hi podia venir gaire perquè la meva família no tenia gaire diners, però tinc records molt bonics al parc", explica. Això sí, aleshores imaginava que per poder treballar a les atraccions primer hauria d’aprovar una oposició "o alguna cosa així", ja que al capdavall es tracta d’un equipament que depèn de l’ajuntament.

Aquesta saragossana recorda que va entrar a treballar al parc al maig, en època de comunions, després d’haver vist un anunci d’ofertes de feina al diari. Això va ser el 2001 i primer va treballar com a animadora infantil, ja que havia estudiat una FP d’educació infantil i li "encanten" els nens. "El que més m’agrada i el més bonic és poder arrencar-los un somriure", reconeix. "Hi ha famílies que venen cada any i que ens coneixen. Quan ens veuen venen corrent a fer-nos una abraçada", afegeix.

El tren de la bruixa i el cuc de l’amor

Després també ha estat com a bruixa al tren de la bruixa, on explica que cal anar amb molt de compte per no espantar massa els nens perquè hi ha pares que es passen de protectors. Al Río Navajo hi ha estat 11 anys i també ha gestionat altres atraccions que ja no existeixen, com el Gusano del amor. Atès el seu caràcter alegre, a més, ha estat ella qui ha proposat alguns esdeveniments que després s’han consolidat a l’agenda del parc, com Halloween.

Les atraccions més difícils de manejar, explica, són la muntanya russa Moncayo "perquè es frena manualment, així que cal tenir molta força" i les més icòniques, com el Revolution i la V. Durant aquests 25 anys ha vist créixer diverses generacions de saragossans. "Hi ha hagut gent que he vist saltant als matalassos inflables i que amb el temps ha vingut amb els seus fills. Sempre m’ha semblat xocant", afirma la dona. Una altra de les qüestions més complicades de la seva feina és bregar amb els menors que pretenen colar-se a les atraccions tot i no arribar a l’alçada mínima. "Alguns insisteixen molt, però és molt important per seguretat", afirma.

Mapi Casas es coneix tots els racons del recinte i recorda amb afecte els que ja no hi són, com la sala dels miralls que deformaven el cos, però aquesta és tan sols una de les seves facetes. El 2005, amb l’objectiu de desestressar-se, va començar a jugar als dards i des de llavors ha aconseguit proclamar-se campiona d’Aragó en dues ocasions. També va quedar tercera d’Espanya amb la selecció.

Ara continua jugant, però per calmar el seu cap, que amb la incertesa del parc rumia massa, està ajudant a restaurar un pessebre a l’escola dels Salesians. "Necessito fer coses perquè, si no, tinc ansietat i dormo malament", diu. La seva família, explica, sempre ha estat "molt d’Església" i amb aquesta tasca recorda també la seva mare, morta fa quatre anys i a qui esmenta en diverses ocasions al llarg de l’entrevista.

Pallasso d’hospital

Notícies relacionades

Adeu a la brioixeria i les pizzes: 4 claus per entendre els canvis en el menú escolar

Un buit legal podria retardar gairebé una dècada la recuperació de la capa d’ozó

Va ser precisament la malaltia de la seva mare la que la va portar, el 2019, a deixar una altra de les seves passions: ser pallasso d’hospital. Anava a les habitacions per animar els nens i aquests "al·lucinaven". "Vull tornar-hi però encara em costa entrar a un hospital", explica una mica afligida, però sense perdre el somriure que la caracteritza.

Al llarg de la seva vida, Casas també ha estat monitora de patinatge i de futbol i encara té temps per a més: és de la penya Pa'Cutio, on participa activament en totes les activitats que pot, i a més juga a les lligues de dards de les penyes Los Chachos i El Rolladero. Poques saragossanes i pocs saragossans podran presumir de ser tan saragossans com ella.