Un buit legal podria retardar gairebé una dècada la recuperació de la capa d’ozó

L’estudi, liderat per investigadors del MIT i la NASA i publicat a la revista 'Nature Communications', posa el focus en un punt feble de l’acord internacional. En el text original del Protocol de Mont-real es va prohibir la producció de diverses substàncies químiques que esgoten la capa d’ozó i que, en aquell moment, eren molt comunes en aerosols i sistemes de refrigeració. La normativa, tanmateix, va deixar marge per permetre’n l’ús com a matèries primeres en la fabricació d’altres compostos, sota la premissa que les fuites serien mínimes i que amb prou feines un 0,5 % d’aquests químics arribaria a l’atmosfera. L’evidència acumulada en els últims anys demostra que, lluny del que es creia, les fuites arriben fins al 3,6 %, o fins i tot més en alguns compostos. Segons els experts, aquest fenomen amenaça amb alentir els avenços assolits en la recuperació de l’ozó.

Les anàlisis més optimistes apuntaven que, si es mantenien les polítiques actuals, el forat de la capa d’ozó més extens del planeta, situat sobre l’Antàrtida, podria tancar-se cap al 2065. Però segons apunta aquest nou estudi, el més segur és que les fuites retardin aquest calendari. Els models apunten que si aquestes filtracions es reduïssin a nivells mínims, la capa d’ozó recuperaria els seus nivells del 1980 cap al 2066. Però si es mantenen les taxes actuals, pròximes al 3,6 %, la recuperació es retardaria fins al 2073, uns set anys més tard del que es preveia. Tot i que la diferència pugui semblar limitada, els científics adverteixen que suposa una exposició prolongada a radiació ultraviolada, amb efectes acumulatius sobre la salut humana i els ecosistemes. Per això, els experts plantegen la necessitat d’endurir el Protocol de Mont-real i eliminar progressivament l’ús d’aquestes substàncies com a matèries primeres.

Possibles solucions

Notícies relacionades

Les restes de pesticides, fàrmacs i productes químics envaeixen els oceans: les costes concentren fins a una cinquena part de la pol·lució

Adeu a la brioixeria i les pizzes: 4 claus per entendre els canvis en el menú escolar

El problema, per sort, tindria una solució fàcil. Els autors d’aquest treball, de fet, plantegen diverses estratègies per tancar la bretxa reguladora detectada. D’una banda, tal com expliquen a la seva anàlisi, proposen endurir les normes del Protocol de Mont-real per incloure de manera més estricta les emissions derivades de l’ús d’aquestes substàncies com a matèries primeres. Això implicaria millorar els controls en els processos industrials i reduir les fuites durant la producció. "Hem arribat a un punt en què, si volem que el protocol tingui tant d’èxit en el futur com n’ha tingut en el passat, les parts realment necessiten pensar en com endurir les normes sobre emissions d’aquests processos industrials", adverteix l’investigador Stefan Reimann, primer autor de l’estudi, dels Laboratoris Federals Suïssos de Ciència i Tecnologia de Materials.

Una altra via clau passa per la innovació dins de la mateixa indústria química per substituir aquestes substàncies per productes menys nocius. La investigadora del MIT Susan Solomon, que en el seu dia va formar part de l’equip d’investigació original que va relacionar aquests productes químics amb el forat de la capa d’ozó, insisteix que l’aposta per matèries primeres menys perjudicials és viable i, en gran mesura, només depèn de la voluntat. "A la indústria química s’innova constantment i existeixen milers d’alternatives per substituir aquestes matèries primeres perjudicials, així que el canvi és perfectament possible", conclou la científica, que recorda que si en el seu dia es va deixar de produir completament moltes substàncies per motius ambientals, no hi ha cap raó per mantenir ara aquesta excepció.