Alba Payàs: "La majoria de persones en dol acaben recuperant la il·lusió"

Quan es perd un ésser estimat abans del que tocaria per edat, és normal que sorgeixi una pregunta de difícil resposta: ¿com segueixo ara endavant? Alba Payàs, psicòloga clínica i psicoterapeuta, col·laboradora del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, explica que, malgrat que tot s’enfosqueix en un primer moment, és possible tornar a trobar la llum. Acaba de publicar el seu tercer llibre, Una doble tarea: Vivir el duelo y cuidar de los hijos tras la pérdida de un ser querido (Paidós).

En un context social en què se sol evitar el tema de la mort, ¿com diria que impacta perdre algú de manera inesperada?

Són el que anomenem morts a deshora, la pèrdua d’éssers estimats molt abans del que correspondria pel seu moment vital: fills, la parella, germans petits... Al no poder anticipar-les, l’impacte que es produeix és molt intens: hi ha un xoc, incredulitat, dificultat per entendre què ha passat, sensació d’irrealitat, sorpresa i la impossibilitat de preparar-se. En aquesta mena de casos, la incidència de dol complicat és molt més elevada.

¿Com acompanyen persones que pateixen per aquesta pèrdua?

El primer és identificar les fonts del sofriment, i aquí solen aparèixer diverses dimensions. Per exemple, la no-acceptació de les circumstàncies de la mort. En aquest cas, la feina passa per ajudar la persona a entendre què va passar, assumir la realitat i donar-li cert sentit. Quan el dolor prové de l’enyorança, dels assumptes pendents o de la culpa per no haver cuidat prou aquesta persona, ens centrem en l’expressió de la gratitud, del perdó i de l’amor.

¿Es qüestionen si podran tornar a ser feliços?

És molt natural que ho facin, perquè el projecte vital queda sacsejat. Ara bé, a mesura que es treballa la comprensió i acceptació, apareix una pregunta clau: ¿com li agradaria a aquesta persona que fos la meva vida? Perquè el seu amor, al cap i a la fi, convida a viure. Hi ha un 10% de casos de trastorn de dol prolongat, caracteritzat per aquesta claudicació vital. Però la gran majoria de les persones acaben recuperant la il·lusió i l’esperança.

Al seu últim llibre posa vostè el focus en les famílies que, malgrat viure un dol, han de continuar cuidant els fills.

Els nens viuen sovint un doble dol. No només han perdut el pare, la mare o el germà, sinó que es troben dins d’un entorn que, temporalment, no pot respondre del tot a les seves necessitats físiques, emocionals, cognitives i existencials, perquè els adults també estan devastats. El llibre neix d’allà, de la necessitat d’enfortir els recursos dels pares perquè l’impacte d’aquest dolor sigui el mínim possible.

¿D’on treure forces?

Molts pares i mares et diuen que estan enfonsats i no tenen forces per a res; i és molt comprensible. Però, de vegades, petites accions poden fer que l’ambient de casa millori i que l’impacte sobre els fills sigui més baix. Per exemple, mantenir les rutines, tornar a l’escola i preservar les relacions socials. I també és clau la seguretat emocional: els fills han de veure que l’adult és capaç d’expressar les emocions, però sense arribar a desbordar-se.

Notícies relacionades

Milers de professors col·lapsen el centre de BCN en una nova protesta històrica

Un donant de semen va transmetre una malaltia rara a tres persones

¿Com es pot aconseguir aquest punt mitjà?

Es tracta de mantenir viu el vincle sense convertir-lo en una llosa. Parlar de la persona morta, sentir enyorança, però sense que la seva presència sigui tan constant que el nen pugui sentir-se asfixiat. És important que recordi la persona estimada de manera que alimenti la seva vida, no que la paralitzi. Si és així, és possible que els nens o adolescents en dol es converteixin en persones més empàtiques i solidàries, amb un sentit vital més transcendent i humanista.