"Aquesta feina és molt dura"

Isidre Cobos és auxiliar d’infermeria i fa gairebé 40 anys que treballa cuidant malalts i dependents. Tot i que el sector de l’ajuda a domicili té problemes per trobar i retenir el personal perquè es requereix una formació específica, els sous són baixos i la feina requereix anar de casa a casa, a la Isidra li "encanta" la seva feina i per això ha preferit aquesta opció a altres sortides laborals.

Considera que poder ajudar famílies que estan "esgotades" i malalts que necessiten assistència pràcticament per a tot, a la seva pròpia llar "és molt bonic" i "molt més personalitzat que en una residència de gent gran". No obstant, admet també que ha hagut de demanar reducció de jornada perquè té 66 anys i no els permeten prejubilar-se, una de les principals demandes de les treballadores del sector de les cures.

"Jo, gràcies a Déu, estic bé, però això no treu que ja noti que tinc una edat i per això defenso que ens puguem prejubilar, perquè és una feina dura, que requereix molt esforç, tant psicològicament com físicament i, amb l’edat, es nota", afirma.

La jornada de la Isidra, que viu a San Pedro de Alcántara (Màlaga), comença a les vuit del matí, quan va a un domicili a ajudar una persona a arreglar-se i preparar-se per anar a un centre de dia. A continuació, entre dos quarts de deu i les dotze ajuda Jorge Macías, que té 66 anys i des de fa dos anys està en cadira de rodes perquè una forta artrosi li impedeix caminar. I, després, va a un altre domicili, dues hores més, a ajudar una persona malalta i la seva família.

Sempre amb presses, perquè les necessitats són moltes i les prestacions que concedeix el sistema de dependència, insuficients. Ho exemplifica bé el Jorge, que va tardar dos anys a aconseguir l’ajuda, malgrat que amb prou feines es pot aixecar del llit. "Els dits, no puc ni tancar-los i els genolls, no puc caminar, se m’han quedat encongits", descriu.

El Jorge està vidu i no té fills, per la qual cosa abans que aparegués la Isidra a la seva vida, no podia sortir de casa, tret de quan l’ajudava el seu germà gran. Remarca que tenir ajuda li ha "canviat la vida". "Estar tancat a casa només serveix per donar voltes al cap, però la Isidra em treu al carrer i puc parlar amb la gent. A més, em fa el menjar, em compra material per fer manualitats, que també serveixen per entretenir-me", relata.

A la carrera

Notícies relacionades

Uns pares cedeixen la representació legal de la seva filla amb discapacitat als seus germans per falta de "competències digitals"

Més de 40.000 docents rebutgen en una consulta l'"acord històric" del Govern i CCOO i se sumen a les vagues de la setmana que ve

No obstant, reconeix que les dues hores i mitja que té concedida d’ajuda és "insuficient". "La pobra Isidra està a la carrera, ha de comprar, fer-me el dinar, el sopar, netejar el que li dona temps i treure’m al carrer. Es necessita més temps, el Govern hauria de mirar més per aquestes persones, que són bellíssimes, però han d’anar tot el dia a la carrera", reivindica.

A més, afegeix la Isidra, "t’emportes la feina a casa". "Psicològicament, ajudar persones malaltes i famílies que estan esgotades, que no tenen vida, et desgasta molt. Tot i que no vols emportar-te la malaltia a casa, al final te la emportes, et preocupes. Per exemple, el senyor Jorge necessita un pis amb ascensor, perquè el seu no en tenia i s’ha hagut de mudar a una pensió i no en trobem. És una preocupació constant, vaig preguntant a totes les meves amistats, hauries de tenir molt poc cor per no emportar-te totes aquestes situacions amb tu a casa", reflexiona.