10 conquestes i comptes pendents d’una dècada de revolta feminista

El 7 de juliol del 2016, una jove de 18 anys encara en estat de xoc va denunciar que cinc homes que participaven en els Sanfermines d’aquell any l’havien violada en un portal de Pamplona. Aquella denúncia –i el seu contestat periple judicial: recordem que un magistrat va titllar de «gresca sexual» una agressió sexual que va ser qualificada d’abús en primera instància– va actuar com el precedent del MeToo a Espanya. Un any abans del cas de l’exproductor de cine nord-americà, Harvey Weinstein, l’agressió de La manada de Pamplona va aixecar la tapa de la violència sexual i es va convertir en el gran motor de tracció d’una nova consciència que va començar a articular una esmena general en favor de la igualtat i que ha mostrat un múscul inèdit al carrer als 8M multitudinaris. Deu anys després d’aquella matinada a la capital navarresa i en ple rearmament antifeminista, passem revista a les conquestes (sense oblidar els comptes pendents) que han canviat la vida de les dones en l’última dècada. Mirant enrere, la dimensió de la passa és important i també fa llum sobre el que hi ha en joc. El món laboral, la salut, la cultura, la política, la mobilitat, l’educació, la universitat, l’esport i les lleis han evolucionat cap a una igualtat més gran entre dones i homes, tot i que encara queden assignatures pendents.

La fiabilitat de la paraula femenina i la llibertat sexual

Si un sisme profund ha marcat aquesta última dècada ha sigut l’inici de la restauració de la credibilitat de les dones. La fiabilitat de la paraula femenina sovint és una qüestió de supervivència. Si el príncep Andreu va ser arrestat, si Gisèle Pelicot va portar al banc dels acusats 51 homes i va voler fer-ho a cara descoberta perquè la «vergonya canviés de bàndol» és perquè, com escriu Rebecca Solnit, «la mateixa societat que durant molt de temps va refusar escoltar les víctimes, per fi estava preparada per fer-ho». Un canvi cultural que ha impulsat des de nous protocols policials fins a lleis que, com ara és el cas del sí és sí, posen el consentiment i la llibertat sexual femenina en el centre. Però aquest pas no eclipsa els comptes pendents en violències masclistes i en les esquerdes en el sistema de protecció.

La bretxa salarial es va tancant, però no la igualtat

«Ara hi ha més dones que mai treballant i cada vegada en més bones condicions», assegura la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz. Les dades, com a mínim en part, ho testifiquen. El 2016 hi havia 8,4 milions de dones amb feina i ara n’hi ha 10,3 milions. L’atur femení s’ha reduït 10 punts, del 21% a l’11%. També ha caigut la bretxa salarial (del 22% al 15%) i han augmentat els contractes indefinits (de 5,3 a 7,6 milions), gràcies a la reforma laboral i la implantació de plans d’igualtat. Però hi continua havent desigualtats estructurals. Per dalt, el sostre de vidre, que s’ha esquerdat en les empreses de l’IBEX per l’obligació de paritat, però persisteix en la resta (només hi ha un 18% de dones CEO) i, per baix, les dones continuen copant els llocs de treball més precaris.

Els permisos igualitaris de paternitat i de maternitat

En l’última dècada s’ha visibilitzat l’enorme desigualtat en les tasques domèstiques i les cures. L’avenç més substancial han sigut els permisos igualitaris de paternitat i maternitat, que fomenten la corresponsabilitat en les cures i que les dones no siguin penalitzades laboralment pel fet de ser mares. Així mateix, ha augmentat, tot i que d’una manera lleugera, el nombre d’homes que demanen excedències per a cures i s’ha estret la bretxa d’hores dedicades a les tasques domèstiques (89 minuts des del 2016). Però la càrrega continua recaient en la dona. El 56% té cura de dependents diàriament, davant un 29% d’homes. Les dones dediquen 1,5 hores més a la feina a la llar.

Pas endavant de les rectores i #MeToo a la universitat

Les unitats d’igualtat són una realitat a les universitats i han aconseguit disminuir l’assetjament sexual. El 2023 el Govern va aprovar el protocol marc contra les agressions masclistes als campus. En una decisió sense precedents, la Universitat de Barcelona va decidir el 2025 portar al fiscal les conductes de coerció sexual i maltractament que presumptament va cometre en el grup CREA el catedràtic Ramón Flecha. A les universitats les dones representen el 56,5% dels alumnes, si bé el repte és la presència femenina en les carreres de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, en què només el 30,7% dels graduats són dones. Les rectores sí que han fet un pas de gegant, atès que el 2016 només eren 3 i ara ja són 18.

La perspectiva de gènere fa ‘reset’ en la recerca

La conscienciació al voltant de la necessitat d’introduir la perspectiva de gènere en la recerca i la medicina ha fet un gir copernicà. S’ha passat d’assumir que el cos masculí és l’estàndard a reconèixer que les diferències biològiques (sexe) i els determinants socials (gènere) influeixen en la salut, les malalties i els tractaments. S’ha visibilitzat que en les dones els infarts provoquen símptomes diferents. Així mateix, s’han posat en marxa protocols de detecció de violència masclista en les consultes. Persisteix, però, l’escassa representació en l’àmbit científic (només el 33% són dones) i l’infrafinançament (només el 7% dels recursos) en la recerca de malalties femenines.

L’explosió de l’esport femení i el #ShaAcabat

L’explosió de l’esport femení ha anat avançat d’una manera paral·lela a la lluita social. Cada vegada hi ha més dones esportistes, s’han segellat acords històrics, com ara convenis col·lectius i marcs legals que regulen la maternitat, i augmenten els referents per reflectir-s’hi. El futbol femení ha sigut clau en aquest canvi, des de l’aposta del Barça en un equip que ara regna a Europa i que concentra les últimes cinc Pilotes d’Or, fins al #ShaAcabat, que va trencar per sempre el que estava establert i va posar la RFEF contra les cordes. De fet, l’esport femení també ha empès la societat a fer passes endavant. Omplir un Camp Nou o acudir a pavellons i piscines per assistir a competicions femenines ja no és una quimera. La professionalització, però, encara queda lluny per a un gran gruix d’esportistes.

La paritat entra al Congrés i el Parlament

La política és un dels àmbits en què més ha millorat la situació de les dones, gràcies a les lleis de paritat i les llistes cremallera. Avui dia copen el 44% dels escons al Congrés, el 42,3% al Senat i el 51,11% al Parlament de Catalunya, en què per primera vegada quatre diputades presideixen el seu grup parlamentari. Així mateix, són majoria (el 58,2%) en la carrera judicial i també ha crescut la seva presència en les forces armades i els cossos i forces de seguretat, però encara s’està lluny de la paritat. A Catalunya es va posar en marxa la Conselleria de Feminismes amb ERC i s’ha mantingut amb el PSC amb el nom de Igualtat i Feminisme, mentre s’ha reinstaurat el Ministeri d’Igualtat. Queda pendent una dona com a presidenta del Govern i una altra a la Generalitat. I en la cúpula judicial, militar o policial les dones són minoritàries, tot i que Espanya ja ha tingut una presidenta del Tribunal Suprem, Isabel Perelló, i del Constitucional, María Emilia Casas.

Canvi de guàrdia en la literatura, la música i el cine

«El professor de llatí et diu conilleta mentre et pregunta. Un altre professor, que vol lligar amb tu, et fot una hòstia perquè està borratxo». El 2018, Marta Sanz va publicar Monstruas y centauras, un dels primers llibres publicats a Espanya sobre l’assetjament i el masclisme en la cultura. D’aleshores ençà, res no ha tornat a ser igual. Elles han conquerit el cine, la música i la literatura. D’Alauda Ruiz de Azúa a Carla Simón, de Mariana Enriquez a Sally Rooney i Alana S. Portero, de la Barbie de Greta Gerwig a Taylor Swift, de Rosalía al pòdcast Deforme semanal. També s’han descobert autores que fins ara estaven mal valorades, com Vivian Gornick, Mary Beard, Lucia Berlin, Mary Karr i Annie Ernaux; i artistes com Hilma af Klint o Artemisia Gentileschi. El feminisme ha fet que les carreres de Margaret Atwood, Virginie Despentes i fins i tot Shakira s’enlairin cap a una altra mena d’estrellat.

L’educació sexual i igualitària entra per llei

Notícies relacionades

Un immigrant vivia i era obligat a cuinar en un soterrani insalubre

Un veí de Sitges denuncia la usurpació de la seva identitat en una web d’apostes

L’actual llei educativa obliga els centres a impartir l’educació afectivosexual no com a assignatura però sí com a contingut transversal. La norma va adoptar un enfocament d’igualtat de gènere per mitjà de la coeducació i va fomentar l’aprenentatge de la igualtat efectiva, la prevenció de la violència de gènere i el respecte a la diversitat. En els llibres de text, els alumnes ja no llegeixen que «l’home» va fer tal o tal descobriment sinó «l’ésser humà». Als patis, molts centres opten per desterrar el futbol i aposten per activitats més inclusives.

La mobilitat de les dones és cada vegada més sostenible

Les dones han canviat els últims 10 anys la seva manera de desplaçar-se: ho fan cada vegada d’una manera més sostenible. Entre els 16 i els 29 anys, quatre de cada deu desplaçaments els fan a peu, en bicicleta o patinet, i gairebé la mateixa proporció en transport públic. També encapçalen l’abandonament del vehicle privat, que només fan servir en dos de cada deu desplaçaments. A partir dels 30 anys, les dones passen a dedicar una gran part dels desplaçaments diaris a la logística familiar. «La bretxa de gènere en la mobilitat vinculada a les cures es manté de manera estructural», assenyala Margarita Martínez, doctora en Enginyeria Civil i professora de la UPC. La major part dels desplaçaments femenins són a peu, mentre que els homes utilitzen el cotxe.