«Això no és un hotel»: viure amb els pares més enllà dels 30 obre un nou focus de conflictes familiars

El conflicte se sustenta en el fet que als pares els preocupa i els frustra que els seus descendents no aconsegueixin obrir-se pas de manera autònoma, malgrat que ells s’han esforçat a donar-los la millor educació possible i, mentrestant, i en general, viuen a casa seva «com si fos un hotel», sense atenir-se a unes normes bàsiques.

I, per l’altra banda, els fills senten aquesta mateixa desesperació per la falta d’un horitzó clar i, al seguir sota la tutela dels seus pares, se senten excessivament controlats. Una situació que pot minvar el seu desenvolupament personal i la confiança en si mateixos, de manera que moltes vegades es produeix una «distorsió total de les relacions», segons explica Rosa Rabbani, psicòloga especialista en teràpia de parella i familiar.

Malgrat que la majoria d’estudis i debats sobre les relacions familiars se centren en la criança infantil o les tensions amb els adolescents, també hi ha investigacions –tot i que menys nombroses– que han analitzat el problema del ‘niu ple’. Per exemple, una que va fer la Universitat de La Laguna (Tenerife) indica que la permanència dels fills a la llar familiar durant l’adultesa emergent (dels 18 als 25 anys) augmenta els conflictes a causa del «desacord» entorn dels valors socials i les expectatives de pares i fills.

Tasques domèstiques

Així mateix, una anàlisi portada a terme amb dades de l’Enquesta Financera de les Famílies del Banc d’Espanya, per María José Gil-Moltó i Arne Risa Hole, indica que la convivència amb fills de més de 30 anys s’associa a pitjor benestar dels progenitors, sobretot de les mares, ja que tendeixen a assumir més proporció de tasques domèstiques. Al seu torn, l’informe ‘Salut mental i desigualtat dels joves’, del Centro Reina Sofía-Fad Juventud, revela que les persones que no es poden emancipar tenen més problemes de salut mental (un 20%), en comparació amb els que sí que han abandonat el niu (un 15%).

Per això, segons Enric Soler, psicòleg relacional i tutor del Grau de Psicologia de la UOC, les consultes entorn de conflictes familiars relacionats amb el ‘niu ple’ s’han «multiplicat» en els últims 10 anys, amb més «intensificació» després de la pandèmia. En el seu cas personal, s’han triplicat: no sempre els pacients acudeixen específicament pels problemes de convivència familiars, però el xoc acaba emergint al llarg de la teràpia.

Segons la seva experiència, el problema, en el cas dels pares, rau en el fet que «pateixen un dol» quan comproven que els seus fills no poden volar, malgrat l’educació que han mirat de donar-los. «Senten ràbia, impotència, ho viuen com una injustícia, però sense ser conscients que és una espècie de dol i que el primer pas per solucionar-lo és el reconeixement», apunta. A això s’hi suma que els pares volen que a casa seva es continuïn complint una sèrie de normes i els fills adults «se senten excessivament controlats» davant frases del tipus «¿on vas?, «¿a quina hora tornaràs?», «no te’n vagis sense fer el llit». I, finalment, el ‘niu ple’ provoca una sobrecàrrega econòmica a la llar i dificulta les relacions íntimes dels uns i dels altres.

Confiança

Aquest últim problema està emparentat, al seu torn, amb el fet que un profús control sobre els fills els impedeix «gestionar la seva independència, els seus propis diners o la presa de decisions, cosa que pot suposar un fre per al seu desenvolupament personal, disminueix la confiança en ells mateixos i els dificulta tenir projectes vitals consolidats, com una relació de parella estable». «Abunda la sensació de fracàs i psicològicament els fa mal sentir que la dependència es prolonga sense fi», afegeix Soler. Tot això es pot traduir en discussions, enutjos i disgustos constants. «Hi ha vegades que els fills es converteixen en eterns adolescents, i els pares, en eterns pares d’adolescents, sense evolucionar», afegeix.

Adolescents fins als 30

Notícies relacionades

Només un de cada tres sèniors veu prioritari deixar en herència la casa als fills: «Volen gaudir del patrimoni en vida»

Treballadors de centres de menors denuncien: «Hem vist rates a les zones comunes i paneroles a les habitacions dels nanos»

Referent a això, Rosa Rabbani indica que la convivència en aquests casos és complexa perquè «posar normes a una persona de 30 anys no és fàcil, ja que l’autoritat dels pares està dotada de significat però només en certes etapes». Per exemple, indica, hi ha molts pares que es queixen que els seus fills adults viuen a casa «com si fos un hotel», ja que no s’impliquen prou en les tasques domèstiques ni els donen explicacions sobre la seva vida. A això s’hi afegeix «la lògica preocupació i inquietud de pares i fills perquè l’emancipació no es pugui dur a terme».

A aquesta situació, apunta l’especialista, s’hi suma un fenomen «que en psicologia s’està investigant moltíssim» a diversos països i que no està estrictament relacionat amb els problemes financers o la falta d’accés a l’habitatge, sinó amb el fet que l’adolescència sembla allargar-se fins a la trentena. Segons Rabbani, s’està detectant que bona part de la generació d’entre els 20 i els 30 anys posterga decisions que són pròpies d’aquesta etapa, amb l’argument que encara se senten joves. El resultat, afegeix, és que arriben a la dècada següent i «s’adonen que no han sigut capaços de consolidar res, ni en l’àmbit professional ni en el familiar, i cauen en el desànim o en la depressió perquè han perdut anys boníssims en els quals pràcticament no han fet res». Tot un còctel de situacions que dificulten la convivència familiar.