"Agraïment és una paraula que queda curta"

Elena Báez té 50 anys i es podria dir que ha driblat dues vegades la pitjor de les sorts. Ningú ho diria pel seu aspecte immillorable, però fa tot just un mes i mig va ser sotmesa a un trasplantament de ronyó que va arribar dos anys després d’haver superat un altre trasplantament de cor. "La primera vegada va ser molt dura, vaig estar dos mesos a l’uci, i em va caure el món a sobre quan vaig saber que havia de passar una altra vegada pel mateix", explica l’Elena, que té una malaltia genètica que li afecta precisament el cor i el ronyó. No obstant, per sort, en aquesta ocasió tot ha anat més ràpid i, sobretot, millor. "Ara que em trobo bé veig com de malament estava. Fins i tot començo a córrer".

Els primers símptomes que alguna cosa no anava bé van començar ben aviat. Van tardar molt a identificar l’origen de les seves afeccions –de fet, el gen no li va ser detectat fins al 2021–, però als 3 anys ja va començar a acusar una falta de calci que li provocava espasmes "molt dolorosos" a mans i peus. Amb medicació, va seguir endavant amb una vida raonablement normal. Les següents osques en el seu historial mèdic van arribar als 7 anys, quan va començar a patir baixades en el nivell de magnesi que danyaven la seva musculatura, i als 18, quan la pèrdua de potassi va desencadenar en "un risc cardiovascular important".

Cadena d’altruismes

Notícies relacionades

Una falsa alarma de bomba força l’aterratge d’un avió al Prat

Els pantans catalans obren comportes abans del temporal

No obstant, no va ser fins després de ser mare –té dos fills– que la insuficiència cardíaca que patia va fer que necessités un desfibril·lador autoimplantable que el 2023 va deixar de ser-li funcional. "Necessitava un trasplantament i recordo perfectament quan vaig rebre la trucada per dir-me ‘hi ha un cor per a tu’: estava fent mandonguilles", recorda aquesta tècnica de laboratori. Més tard –maleït gen– va arribar la necessitat de rebre un nou ronyó. Va ser un trasplantament creuat. El seu marit va ser donant, però l’òrgan no era compatible i ella va acabar rebent un ronyó d’una altra persona, en una cadena d’altruismes que, assegura, "va salvar la vida de quatre o cinc persones més". "Sento una gratitud infinita pels meus dos donants i per les seves famílies, tanta que fins i tot agraïment és una paraula que queda curta per glossar el que ells van arribar a fer en un dels moments més difícils de la seva vida".

L’Elena, que sempre ha intentat que la malaltia no "fos el centre de la seva vida", té clar que la part mèdica del trasplantament és la que ha de rebre el focus perquè és "impressionant". Però també li agradaria que les famílies dels donants fossin conscients "de la magnitud de la decisió que han pres" i que per un espiell imaginari poguessin veure que amb la seva "generositat" han donat una nova vida no només a una persona, "sinó també a les parelles, pares i fills".