Isabel Faya, cuidadora: "Tinc 68 anys i encara no puc jubilar-me"

Al llarg d’aquests últims anys, Faya ha treballat de cuidadora tant a residències com a domicilis, però sempre enfocada a la gent gran que estava passant per situacions vulnerables, especialment aquelles en la fase final de la vida, amb malalties com l’Alzheimer, Parkinson o en estat terminal.

Es tracta d’un col·lectiu per a qui ha desenvolupat un sentit profund d’acompanyament i dedicació. «Cuidar no vol dir aparcar la gent gran perquè fa nosa, implica moltes coses i la veritat és que és un aprenentatge continu».

Malgrat tot, Faya ha experimentat de primera mà les dificultats del seu ofici per la precarització laboral que presenta. Afegeix que la culpa no és ni de les empreses ni de les cuidadores, sinó que denuncia la passivitat de les institucions davant «l’explotació de les cuidadores», amb molts contractes en negre i la manca de reconeixement social.

Adverteix que sense un control i una regulació efectiva per part del govern, les explotacions continuaran. Defensar la dignitat de les cuidadores és, segons ella, una responsabilitat de tota la societat: «Falta molta empatia i respecte, i sobretot, dignificar al màxim la feina de les cuidadores».

Actualment, Isabel Faya està de baixa a causa d’una inflamació articular, fet que la preocupa perquè no pot treballar. «Tinc 68 anys i no puc jubilar-me, em falten uns anys de cotització perquè durant un temps vaig haver de treballar en negre en aquest sector per sobreviure». La seva situació posa de relleu un problema estructural d’un col·lectiu majoritàriament feminitzat que es troba en situació vulnerable a les potes de la jubilació.

Sobrecàrrega de tasques

A més de les condicions laborals, Faya denuncia la sobrecàrrega que suposa fer tasques que van més enllà de la seva professió, com per exemple fer-se càrrec de la neteja, la cuina, la compra i altres responsabilitats domèstiques, sense ser reconegudes ni pagar-les adequadament. «A vegades has de cuidar els dos integrants d’un matrimoni amb dependència pel mateix salari», denuncia.

Per a ella, un dels reptes és també la manca d’espais on les cuidadores puguin compartir experiències i suport. «Treballes moltes hores i la meva pregunta és, qui escolta la cuidadora?» lamenta. Per altra banda, també reclama més formació específica i que sigui un requisit imprescindible per al reconeixement professional.

La vocació de Faya es manté malgrat les dificultats. «L’acte d’amor més important que un ésser humà pot fer és acompanyar-ne un altre en el seu últim viatge», afirma. Aquesta consciència del valor de la seva feina li permet resistir i continuar ajudant aquells que necessiten suport.

Notícies relacionades

La força imparable dels fenòmens extrems

Trànsit multarà des de l’1 de gener a qui no utilitzi la V16

La seva motivació no és només professional, sinó també humana: donar a les persones que cuida el respecte i la cura que ella esperaria rebre. «Tots acabarem arribant al final de la vida i d’alguna manera o altra necessitarem ajuda», afirma, contundent.

Finalment, creu que cal una revolució en el sector de les cures i insisteix que és hora d’actuar: «Ja fa molt de temps que se sap quina és la situació de les cuidadores, però també és cert que cada vegada seran més necessàries per l’envelliment de la població». És per això que fa aquest a crida al govern i a la societat perquè en prenguin consciència