Maribel Tarrès: "M’agradaria que Educació retirés la prohibició total dels telèfons"

Maribel Tarrès: "M’agradaria que Educació retirés la prohibició total dels telèfons"
2
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Una de les novetats d’aquest curs és la prohibició total dels telèfons mòbils a dins de l’institut. ¿Com ho viuen?

Molt malament. No ho entenc. No entenc que la resposta que dona el Departament d’Educació davant un problema sigui prohibir. Educació és educar. És molt més natural treballar des de les escoles per educar en els usos dels mòbils. Els nens, el mòbil el faran servir igualment. ¿I on el faran servir? Fora de l’escola. ¿Com? A TikTok, a les xarxes socials... No aprendran a treballar amb el mòbil. Als centres escolars el que fèiem era ensenyar-los a treballar-hi. El mòbil és un trosset dels nens, ara mateix. No dic que hi estigui d’acord, però és així. Els nens tenen una vida real i una de virtual, i la virtual la tenen al mòbil. M’agradaria que la conselleria es fes enrere d’aquesta decisió i deixés que els professionals treballessin segons el projecte educatiu del seu institut.

¿Al seu centre feien servir el mòbil amb finalitats educatives quan es podia?

¡Hi fèiem de tot! Era ben normal fer servir el mòbil. Cada any fem una setmana de cine amb l’ESCAC, i fem curts utilitzant els mòbils per fer els exercicis. Ara ho haurem d’adaptar tot. I ho farem, però no hi estem d’acord.

La necessitat de més recursos per fer front al creixent augment d’alumnes amb necessitats educatives ha marcat l’inici.

Tenim més problemes els centres que tenim un índex més alt de complexitat, en el sentit que hem de mirar de cobrir unes necessitats que a vegades a casa no es cobreixen. De necessitats, però, n’hi ha moltes, i això és una cosa que sovint la gent no pensa. Hi ha molts casos de nens que no són NESE B (necessitats específiques de suport educatiu) perquè no tenen problemes econòmics, però tenen molts problemes socials, i no hi ha ningú que els atengui. Hi ha instituts que no són catalogats com a complexos i es troben amb unes situacions molt bèsties, i no tenen recursos per atendre aquesta diversitat.

¿A quina mena de situacions es refereix?

A situacions de salut mental, per exemple. Situacions que no tenen a veure amb els diners. És clar que no tenir diners agreuja les situacions –si tens un procés de desnonament, per exemple, ho dificulta tot–, però hi ha molts nois de classe mitjana que no tenen cap mena de NESE i que també tenen molta necessitat d’un psicòleg o d’un professional de salut. Tendim a pensar que els centres de màxima complexitat costen més de gestionar, però tots els centres ho són. Als alumnes que són socialment desfavorits, si els mostres afecte te’ls guanyes de seguida. És molt estesa la visió que els centres amb aquests alumnes són centres amb molta disrupció, però penso que això no és veritat.

¿I com es fa, això?

A secundària fem speaking una hora a la setmana. En el nostre centre, per exemple, la majoria dels alumnes no poden estudiar anglès en una escola d’idiomes. Llavors, ho fem dins de l’escola, en hores de classe. I en música, també, tenim el projecte Rockin, gràcies al qual toquen en bandes i surten a fer bolos pel món. Es tracta d’obrir portes.

Notícies relacionades

Si pogués demanar un desig per al curs que comença avui mateix, ¿quin seria?

Que vagi tot bé... i que redueixin la burocràcia.