La Catalunya dels 10 milions posa a prova els plans del Govern

Hi ha base per a això: és una de les tendències –per la franja alta– que apunta l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) per al 2050, tot i que la perspectiva mitjana és que el 2034 s’arribi a 8,5 milions i s’estabilitzi després en 8,9. Sigui com sigui, Catalunya creix en població –com també comunitats com les Balears, el País Valencià i Madrid– i ho fa a un ritme anual d’1,3%, una realitat que posa a prova els serveis públics, les infraestructures, el model econòmic i la cohesió social.

Costures tensionades

Això obliga el Govern no solament a reforçar –i revisar– els fonaments de l’estat del benestar, sinó a redimensionar-los per als anys vinents, en un context en què l’extrema dreta mira de treure’n profit posant en qüestió que sigui sostenible i aprofitant que les costures del sistema estan tensionades. "La xifra dels 10 milions no és aspiracional. Hem d’apostar per un creixement que sigui sostenible i basat en la cohesió territorial i social. El problema és que Catalunya encara no ha fet els deures per a la Catalunya dels vuit milions", assegura el conseller de Presidència, Albert Dalmau.

L’explosió demogràfica que es viu a Catalunya, tenint en compte que el creixement vegetatiu és negatiu perquè hi ha més defuncions que no pas naixements, s’explica, sobretot, pel factor migratori. Els últims 25 anys Catalunya ha crescut en 1,9 milions de ciutadans i, d’ells, 1,5 són persones arribades d’altres països en les dues grans onades que s’han produït en aquest segle: la primera entre els anys 2000 i 2008 i la segona, del 2014 a l’actualitat.

El doctor en sociologia i subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Andreu Domingo, assenyala que aquest increment poblacional obliga a centrar el debat en el model de país sobre el qual se sustenta aquest creixement i en com es reforcen els serveis públics per no caure en la trampa de posar el focus en el flux migratori amb arguments que voregen el "lepenisme". Menys encara amb una extrema dreta que mira d’atribuir a les persones migrades la falta d’habitatge, de feina o la complexitat a les escoles. "No és veritat que aquestes tensions siguin pel creixement poblacional o per la migració: és perquè no s’han afrontat les reformes necessàries i s’han aplicat retallades els últims anys".

Els fronts que obre la Catalunya dels 10 milions –que són, en realitat, els que té també al davant la Catalunya dels vuit milions– són nombrosos i abordar-los també és un antídot per desactivar malestars que miren de capitalitzar formacions com Aliança Catalana i Vox. El Govern esmenta, per aquest ordre, les quatre carpetes que considera crucials abordar: mobilitat, habitatge, equipaments i desenvolupament econòmic. Segons Dalmau, amb una més bona xarxa de transports es pot incidir en el preu de l’habitatge construint al segon i tercer cinturó metropolità.

El desequilibri territorial

I és que a l’hora de planificar com s’acull el creixement poblacional i els equipaments que fan falta cal tenir en compte la polarització territorial demogràfica que pateix Catalunya: hi ha municipis que reben població, principalment a l’àrea metropolitana i la costa, però n’hi ha d’altres que perden habitants, sobretot a la Catalunya interior i les zones pirinenques.

Les infraestructures poden tenir un paper fonamental en una redistribució poblacional més homogènia a llarg termini, així com la creació d’oportunitats laborals fora de Barcelona i la seva àrea d’influència i la inversió als municipis. Just aquesta setmana s’ha llançat la primera convocatòria de la llei de barris per invertir 1.600 milions en cinc anys en zones degradades.

Crisi en transport i habitatge

No obstant, Rodalies acumula dècades de desinversió que s’està mirant de revertir a contrarellotge, hi ha grans desafiaments com la xarxa ferroviària orbital que, més enllà de Barcelona, connecti les capitals de comarca o grans obres com la de l’L9, que es va planificar en l’època del tripartit. Titànic també es presenta resoldre el dèficit d’habitatge assequible tenint en compte que el parc públic és només del 2% i que els catalans destinen més d’un terç del salari a pagar-se un sostre.

El Govern de Salvador Illa ha posat en marxa un pla per construir 50.000 pisos fins al 2030, però caldrà veure si n’hi ha prou per revertir l’emergència habitacional perquè Catalunya acumula un dèficit de 10.000 habitatges a l’any en l’última dècada, de manera que l’oferta no cobreix la demanda i la que hi ha és a preus que desborden les butxaques dels qui necessiten un habitatge. L’edat d’emancipació ja supera 30 anys, en bona part pels preus de l’habitatge i els salaris baixos. "No es tracta només de posar grues, sinó de mobilitzar solars i desenvolupar plans urbanístics que fa anys que estan sense desencallar-se", afirma Dalmau. Alhora, segons l’Idescat, hi ha més de 400.000 habitatges buits.

Quant als pilars que sostenen l’estat del benestar, també és una assignatura pendent com reforçar la sanitat pública i els serveis socials per atendre cada vegada més gent amb una longevitat més alta –els més grans de 65 anys ja representen un 20% de la població– i amb una complexitat més elevada, una tendència que continuarà creixent. Es continua arrossegant un dèficit de metges en l’atenció primària i unes 14.000 persones es troben en llista d’espera per accedir a una plaça pública en una residència.

En l’àmbit de l’educació, les escoles afronten el repte majúscul de tenir a les mans el planter per a la cohesió social, fet que implica recursos per atendre una diversitat cada vegada més complexa no solament per raons d’origen, sinó per raons socioeconòmiques. És cert que com més va hi ha menys alumnes –aquest curs, 2.000 menys–, però també més necessitats educatives especials, a més d’haver de gestionar els 75.000 alumnes que s’incorporen durant el curs d’una manera molt heterogènia. El català, que justament guanya parlants gràcies al creixement poblacional malgrat el seu retrocés en l’ús social, té un paper fonamental en el procés integrador no solament a l’escola, sinó a fora de l’escola.

El model productiu

Però la cohesió social també té a veure amb la bretxa socioeconòmica i la taxa de risc de pobresa està enquistada en més d’un 20%. Són les persones migrades les qui ocupen bona part de les feines noves de baix valor afegit, és a dir, amb salaris precaris. Domingo apunta que les onades migratòries s’expliquen per la demanda de feina dels últims anys en àmbits com el turisme, l’hostaleria, els serveis i l’agricultura intensiva, així com en els llocs de treball en les cures.

Notícies relacionades

La sincera crítica d'una mare pel cost de 'La tornada al col·le': "Ens han demanat vuit llibres i no sap ni llegir ni escriure"

Rodalies Sud tindrà només una via per obres al Garraf

"Això no vol dir que els treballadors siguin de baixa qualificació. A més, no són feines marginals, al contrari: pesen molt en el nostre PIB. Una altra cosa és a qui arriba aquesta riquesa", assegura aquest demògraf.

El conseller Dalmau, que posa el repte a assolir una "productivitat més gran" i en la necessitat de "redireccionar el model" i apostar per camps com ara la recerca i la indústria. Assenyala, però, com un fre les reticències territorials –principalment per motius ambientals– que en els últims anys hi ha hagut davant el plantejament de nous polígons industrials i defensa un turisme "desestacionalitzat" que redueixi la temporalitat dels contractes i en què tinguin cabuda grans esdeveniments com ara la Ryder Cup. Aquest model topa frontalment amb els qui defensen que l’emergència climàtica obliga a un decreixement. I és que el creixement poblacional de Catalunya també comporta un desafiament ambiental sense precedents. L’expansió urbana posa en risc la connectivitat dels ecosistemes. L’augment poblacional també intensifica la sobreexplotació de recursos. ¿La pressió sobre els aqüífers i embassaments obligarà a ampliar la dessalinització, un procés amb elevat consum energètic? Més habitants implica, a més, una demanda creixent d’electricitat, en plena transició ecològica cap a models renovables, i més demanda d’aliments. ¿S’intensificarà l’agricultura, s’erosionaran sòls i es contaminaran aqüífers, o s’importaran més productes? "El pitjor enemic que podem tenir és no prendre decisions", assegura Dalmau en nom d’un Govern, el de Salvador Illa, que vol fer bandera de la "gestió" després d’una dècada en què considera que s’ha debatut molt sobre la relació entre Catalunya i Espanya i ha quedat relegada l’acció. El repte no és créixer i prou, sinó com es creix i si la recepta és sostenible.