El temps estival desafia nens estimulats i pares protectors

Aquests són tan sols alguns dels exemples triats entre molts de semblants recollits aquest juliol poques setmanes després de l’inici de les llargues vacances escolars al fer una crida en uns quants grups de whatsap de pares amb nens d’entre 5 i 15 anys. La pregunta que segueix és gairebé sempre la mateixa: ¿què els passa als nens d’avui en dia, que sembla que ja no se saben avorrir?

Exercici de paternitat

Roger Ballescà, coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicològia de Catalunya, no dubta a l’hora de respondre a la pregunta: "Al néixer, un nadó és idèntic ara que fa cent anys; el que ha canviat és la nostra manera d’exercir la paternitat. S’assenyala els nens dient que no toleren la frustració, quan són els pares els que no toleren que els nens es frustrin", resumeix, convençut, el psicòleg infantil, que adverteix una altra diferència important: ara tenim a l’abast una sèrie de dispositius, del mòbil a la tauleta, que abans no hi eren i que ens faciliten un entreteniment disponible les 24 hores del dia els set dies de la setmana en qualsevol lloc.

Als ulls de Ballescà, el problema és que no tolerem el malestar dels fills "en general". "Quan veiem que tenen un problema els el volem solucionar i no els donem temps perquè el gestionin pel seu compte. I això serveix per a tot: l’avorriment, la pena, la ràbia...", apunta. I és un fet objectiu que a l’estiu els nens tenen més temps lliure i que els progenitors han de dir si deixen que els nens "s’inventin" la manera de gestionar part del seu dia o si busquen ells mateixos les solucions.

"Passa una cosa semblant amb els deures de matemàtiques. Davant una suma, els la podem fer nosaltres o els podem deixar una estona perquè trobin la solució tots sols. No els ho hem de resoldre tot; hem de tolerar aquest temps de transició. Després d’una estona de malestar i de queixar-se, si no els oferim la solució nosaltres, començaran a inventar-se ells mateixos alguna cosa. Però els adults hem de saber tolerar aquest temps de transició", diu. És a dir, resistir als insistents "m’avorreixo" sense donar-los una pantalla (o ampliar-los, als més grans, el temps límit que tenen per controlar el seu propi mòbil) o omplir-los, els adults, l’agenda d’opcions i plans.

"L’avorriment és la porta d’entrada a la creativitat: si estàs avorrit, busques una cosa que et motivi; és una gran oportunitat per créixer autònomament. No podem resoldre tots els problemes dels nostres fills. L’avorriment no deixa de ser un petit problema, una incomoditat que han de resoldre ells sols", indica.

Una diferència clara

Sobre aquest tema hi reflexionen diverses mares. Perquè en la maternitat, com en tantes altres coses, una cosa és la teoria i una altra la pràctica, tot i que en aquesta ocasió les conclusions són molt semblants. A la Marta, barcelonina de 45 anys, mare de dos nens d’11 i 13 anys i professora d’institut, el "m’avorreixo" és un tema que la preocupa molt "per la intensitat i freqüència". "És una cosa que també hi havia en la nostra generació, és clar, però abans no esperàvem dels nostres pares que ens entretinguessin", assenyala aquesta dona, que hi veu una diferència clara amb els nens d’ara. "‘M’avorreixo’, en realitat, significa ‘mama, entretén-me’", opina la docent. "Els nens entenen la diversió com un dret, però no ho és; veuen que estar entretinguts és un dret perquè al seu món han d’estar passant coses tota l’estona, hi ha d’haver un estímul constant, i si no hi és, és com si els faltés alguna cosa", assenyala.

Notícies relacionades

Activat el nivell màxim d’alerta per risc extrem d’incendis a Catalunya aquest diumenge

El Govern es fixa reduir un 31% les emissions de carboni

Des de Madrid, l’Ana, mare d’una adolescent de 14 anys que "no s’ha sabut entretenir mai tota sola", té un punt de vista molt semblant. Recorda que això que fan altres nens, com ara jugar sols amb els legos o pintar, la seva filla no ho va fer mai. Des de petita necessitava algú que jugués amb ella i, quan no ho podia fer ningú, "el ‘m’avorreixo’ era terrible", recorda. "S’amargava, insistia que no sabia què fer", continua explicant aquesta mare, que apunta que ara que és més gran "continua igual, però el que passa és que no ho expressa tant".

L’Ana atribueix el problema a dues coses, que coincideixen amb el que han detectat tant Ballescà com Marta. D’una banda, que des de ben petita sempre han jugat amb ella. "O el seu pare o jo deixàvem el que estiguéssim fent a casa per asseure’ns a terra a jugar amb ella", reconeix. De l’altra, hi ha el fet de "tenir sempre l’agenda plena de plans". "Diàriament, durant el curs, no tenen temps d’avorrir-se, i els caps de setmana són que si ara anem a l’aniversari de no sé qui, si ara anem a aquesta activitat a la biblioteca, després al museu... I quan arriba un cap de setmana en què no hi ha cap pla, per a ells és un constant "m’avorreixo, m’amargo, amb una cara llarga fins als peus".