Dos de cada tres catalans culpen dels preus a la falta d’obra nova

L’estudi revela que el 65% dels catalans assenyala l’escassa construcció d’habitatges com una de les principals causes de l’augment de preus, mentre que un 58% apunta als pisos turístics. A les grans ciutats, aquesta segona raó guanya terreny. A Barcelona i la seva àrea metropolitana, la pressió turística es percep com el factor més determinant, deu punts per sobre de la mitjana espanyola.

La lectura política de les dades també és clara, i, amb lleugeres diferències de pes entre partits, el consens és compartit. Així, els votants d’esquerres, que són al seu torn els que més preocupació senten per l’accés a l’habitatge –especialment els de Sumar (87%), PSC (78%) i ERC (77%)– culpen sobretot la proliferació del lloguer turístic. En canvi, entre els electors del PP i de Vox, l’atenció se centra en la falta d’habitatge nou, els impostos i els tràmits burocràtics.

Però més enllà de l’orientació política, els resultats deixen veure que la majoria dels catalans assumeix que el mercat, per si sol, no resoldrà la crisi habitacional.

Quan es pregunta per possibles solucions, les respostes es mantenen en la mateixa línia. Més construcció (57%), per pal·liar l’escassa obra nova que s’introdueix al mercat, i limitar els preus del lloguer (46%) són les mesures més avalades. En comparació amb la mitjana nacional, la intervenció pública en el mercat de lloguer rep un suport més alt a Catalunya, que supera en set punts la mitjana nacional, cosa que reforça el seu perfil com una de les comunitats més favorables a la regulació.

L’estudi apunta que aquesta posició està vinculada amb l’experiència directa dels catalans, ja que l’impacte de la llei estatal d’habitatge i la declaració de zones tensades han tingut un efecte molt més tangible en el seu dia a dia que en altres regions.

Diferències ideològiques

No obstant això, malgrat el consens, la divisió ideològica és ben marcada en aquest punt. Perquè si bé el 80% dels votants de Sumar creuen que la limitació del preu del lloguer en zones tensades és una de les mesures més efectives per millorar l’accés a l’habitatge, només un 12% dels votants de Vox, i tan sols un 6% dels votants del PP es decanta per aquesta opció.

La dreta, ben al contrari que els votants d’esquerra, creu que agilitzar els tràmits per desallotjar okupes, 91% en el cas dels votants catalans de Vox, 71% en el de PP i fins al 52% dels electors de Junts.

A Catalunya, el suport a una reforma de la Llei del Sòl també és majoritari. Un 78% dels catalans defensa que els partits arribin a un acord per aprovar-la i així agilitzar la construcció de nous habitatges; un percentatge que acompanya la tendència nacional (79%).

Suport transversal

Aquesta proposta, que actualment està paralitzada al Congrés, rep un suport transversal entre els diferents electorats, fins i tot entre formacions que mantenen visions oposades sobre la gestió del sòl.

I més enllà d’aquesta mesura concreta, el clamor per un pacte d’estat per l’habitatge es consolida com el consens més gran detectat a tota l’enquesta. Així, el 93% dels catalans exigeix als partits que deixin de banda les disputes partidistes i pactin una estratègia comuna que garanteixi l’accés a l’habitatge com un dret bàsic. Aquest suport és pràcticament unànime entre votants de Sumar i PSC (97%), ERC (95%), Junts (87%), PP (88%) i fins i tot Vox (83%), i reflecteix una coincidència poc habitual en el panorama polític actual i que il·lustra com l’emergència habitacional és transversal en tot l’espectre polític.

Notícies relacionades

"Som d’última generació però ens usen de petjapapers"

Transició finançarà els municipis en els seus plans contra inundacions

Les dades de l’estudi confirmen que Catalunya exigeix una acció coordinada i sostinguda, la recepta de la qual demanda uns ingredients com ara construir més, regular millor i planificar a llarg termini.

La ciutadania no només identifica les causes de la crisi, sinó que també reclama un canvi estructural en la manera d’afrontar-la. La comunitat se situa així com un dels territoris que marca la pauta del debat habitacional a Espanya, on el consens social s’imposa a la crispació partidista i l’accés a un habitatge digne s’erigeix en una de les grans prioritats del país.